Dossier de Lectura: La cripta dels caputxins

Dossier de Lectura

La cripta dels caputxins

La nostàlgia de la pàtria perduda, per Jaume Creus

S’ha dit sovint que La Cripta dels Caputxins és una mena de continuació de la gran novel·la de Roth La Marxa de Radetzky. L’afirmació és fins a cert punt certa: l’oncle avi del Trotta de La Cripta dels Caputxins és l’heroi de Solferino que salvava la vida del jove emperador Francesc Josep a l’altra novel·la. I també subsisteix el desig de continuïtat —des de la idealització— de la doble monarquia imperial i reial (K. und K., les sigles que permetran a Musil inventar-se Kakània). Tanmateix, tret de l’esment concret que fa el nostre protagonista als parents Trotta de La Marxa de Radetzky al primer capítol del llibre, el relat no té la mateixa voluntat enaltidora de l’imperi i el valor de la nissaga, i, en canvi, sí que incideix en la nostàlgia de la pàtria perduda després de la Primera Guerra Mundial i en la progressiva sensació d’aïllament que s’empara del protagonista fins a la darrera frase del llibre. A més, el fet que personatges d’una novel·la surtin en una altra no és inusual en l’obra de Joseph Roth: en aquest cas apareixen individus que ja havien tret el cap per les pàgines d’El pes fals, per posar només un exemple. Però aquesta segona novel·la dels Trotta és específicament detallista en la descripció de la vida d’aquest darrer espècimen i aconsegueix dibuixar-nos, tot i no ser una novel·la tan gruixuda i densa com l’altra, el panorama històric que li toca viure al nostre nostàlgic oficial de l’imperi. Probablement perquè va ser la darrera novel·la que Roth va escriure —en ple ascens del nazisme— se’ns mostra com una mena de recull o resum dels seus desitjos i frustracions, desitjos i frustracions d’un Roth marcat cada cop més per l’alcoholisme i el seu propi aïllament.

De fet, nostàlgia és el que traspua tota aquesta novel·la de Roth, un enyor molt seu, d’altra banda, i per això extreu tan material de la seva pròpia existència, si més no, en la primera part, el període de la guerra del 14, fins al retorn de Trotta a Viena, quan s’haurà d’enfrontar amb la dificultat a l’hora de refer la vida quotidiana i els lligams amb la família (la mare i la dona) i els amics. Des de l’allistament voluntari a l’exèrcit per anar al front, amb canvi de regiment inclòs, fins a la deportació a Sibèria, amb la pertinent marxa a peu dels presoners de guerra, el relat que Roth ens fa d’aquest període bèl·lic sembla dictat per la voluntat d’idealitzar la seva pròpia experiència de guerra. Sabem que tenia tendència a enaltir els seus fets biogràfics, a conformar-los segons una idea elevada del que és l’honor de servir la pàtria en temps de guerra. És cert que s’apuntà voluntari, però va ser el 1916, dos anys després de l’esclat del conflicte, i perquè la seva posició pacifista del començament en aquells moments d’esgarrifoses matances al camp de batalla resultava insostenible. Sí que va ser enviat prop del front de batalla, a la Galítzia dels seus orígens, i més concretament a Lviv o Lvov (Lemberg, en alemany), en terreny avui ucraïnès. Però allà exercia de periodista o cronista de guerra, no pas d’oficial, cosa que prou que havia desitjat, però que no arribà a ser. I de Sibèria res de res. Potser li hauria servit per justificar les medalles que ell deia que li havien concedit, tot i que mai ningú les va arribar a veure, però Viatka, el territori on sovint es deportava els presoners polítics, forma part de la novel·la, no de la seva biografia. A Viatka havia estat confinat Herzen, i ens ho deixà explicat a les seves memòries, El passat i els pensaments.

Un altre tret comú que uneix Roth i aquest Trotta és, encara en el terreny de la nostàlgia, la dèria de connexió amb els orígens o amb la terra originària. En el cas de la nostra novel·la és paradigmàtic el detall —exhibit amb tot orgull— de la compra del rellotge, la cadena i l’armilla («l’essencial d’un veritable eslovè») al seu cosí Joseph Branco Trotta, que per començar ja es diu Joseph, com Roth. Però el veritable nexe d’unió amb la terra apareix amb la figura del jueu Manes Reisiger, de Zlotogrod, a la Galítzia oriental, d’on era originari el mateix Roth, igualment jueu. I, a més a més, és un personatge prototípic d’aquella zona de l’antic imperi austrohongarès. En tant que jueu, Roth tenia una especial flaca pels jueus d’aquella contrada, que era la seva: a la novel·la ho expressa el comte Chojnicki, que en fa un encès elogi, i per tant a aquests jueus se’ls ajuda (es fa entrar el fill de Manes al Conservatori de música, per exemple) i se’ls té en compte, i, si cal, es fa la guerra al seu costat i es comparteix el captiveri, mai millor dit. Perquè en definitiva, per a Roth, aquests pagesos orientals de l’imperi són un símbol de la fidelitat i l’estabilitat en un món en constant canvi i en plena sacsejada.

Per contra, en bona part de la seva obra, i aquí també, Roth expressa sovint una malfiança envers els hongaresos, que ell assimila a la figura dels aprofitats. ¿O és que no s’havien aprofitat de l’emperadriu Sissi per obtenir prerrogatives a l’hora de la unió amb Àustria? Aquí, Trotta, en tornar del captiveri a Sibèria, ha de suportar que la seva dona, amb qui s’havia casat tot just abans de partir cap al front, el mantingui apartat d’ella perquè ha conegut una dissenyadora hongaresa amb qui s’avé més del que fóra decent en aquella societat. Ell intentarà recuperar la seva dona, però la Jolanth Szatmary, la dissenyadora amb qui fins i tot ha muntat un negoci, té molts més recursos per tenir encisada la senyora Elisabeth Trotta. I no hi fa res que la mare del desesperat marit, per mostrar el seu menyspreu envers l’hongaresa, li canviï constantment el nom, fent-lo cada cop més ridícul.

Un dels mèrits de La Cripta dels Caputxins és que, seguint de prop les experiències dels protagonistes, assistim igualment als fets històrics que es veuen obligats a viure. Si ja hem vist les vicissituds del temps del conflicte bèl·lic, un cop tornat de Sibèria, Roth ens mostra la difícil vida quotidiana dels excombatents, enfrontats al definitiu ensorrament de la pàtria que havien conegut fins aleshores. I tot seguit la difícil vida econòmica, de primer enriolada, però ben aviat desastrosa, que culminarà amb l’annexió (l’Anschluss) d’Àustria per part del Reich alemany de Hitler i la conseqüent invasió de les camises nazis ocupant l’espai del que quedava de vida sedentària, però ja modernitzada, a la Viena desposseïda per sempre més d’emperadors.

Aquesta pèrdua sense remei de la pàtria i del màxim representant del poder és un dels temes més recurrents en aquesta novel·la, però també en d’altres pàgines de Roth i en d’altres contextos. Com a exemple retinguem aquest fragment de La Cripta dels Caputxins, quan Trotta i els seus amics són acollits, un cop escapats de Viatka, per un polonès instal·lat a Sibèria, un tal Baranovitx, de qui el protagonista diu: «Llavors em vaig adonar que era un pare, la seva casa era la meva pàtria, el seu pa era el pa de la meva pàtria». Quan es baralla amb els amics i cadascú se’n va pel seu compte a intentar el retorn a Viena, afegeix: «El dia abans havia perdut els meus millors amics. Aquell dia perdia una pàtria. Per segona vegada perdia una pàtria. Encara no sabia que no seria l’última vegada que perdria una pàtria. La gent com nosaltres estava marcada». En una carta del 28 d’octubre del 1932, adreçada a Otto Forst-Battaglia, un professor de literatura de la universitat de Viena, Roth personalment explica aquesta mateixa situació: «La meva experiència més dura va ser la guerra i la pèrdua de la meva pàtria, l’única que he tingut mai: la monarquia austrohongaresa». És per això que, davant l’ascens del nazisme, amb els emperadors enterrats a la cripta dels Caputxins i amb la vida gairebé reduïda al no-res, el nostre Trotta no pot sinó preguntar-se: «¿I ara on he d’anar, jo?». Entremig Roth ens ha permès de veure per l’espiell de la seva novel·la el final d’un imperi i l’inici d’un altre règim més intransigent i violent. De fet podríem recordar —perquè això l’honora— que Roth es va oposar al primer governador nacionalsocialista d’Àustria, intentant evitar l’Anschluss in extremis. No cal dir que no va evitar res de res. I va perdre també la seva pàtria, i potser també la seva vida: exiliat a París, abandonada la tasca periodística, lliurat cada cop més a la beguda i amb poc futur engrescador al davant, tenia mala peça al teler. Els seus llibres es publicaven, sí, però els nazis els cremaven. La mort era a la cantonada.

Roth a L’Avenç…

Amb motiu de la publicació, l’any 2102 de Job. Història d’un home senzill (traducció de Judith Vilar), Simona Škrabec va escriure a L’Avenç l’article “Cinc minuts abans d’un pogrom”, en què analitza la literatura de Roth com l’autor que ha descrit Galítsia (a l’actual Ucraïna) amb més dolor. Un país que ja no existeix en el mapa.

Com diu Škrabec “Per remoure la consciència dels seus lectors, Roth elabora una fórmula que només funciona si som capaços de veure l’abisme entre la placidesa de la seva fantasia i la realitat històrica que ell es nega a verbalitzar”. Podeu llegir l’article complet aquí.

D’altra banda, el gran escriptor J.M. Coetzee definí Roth com l’emperador de la nostàlgia en aquest article, que publicà amb motiu de la traducció a l’anglès d’un recull de relats de l’escriptor centreuropeu. Podeu llegir aquí l’article en anglès, i aquí, la traducció de la primera part de l’article, a L’Avenç 270, de juny de 2002.

 

nota_musical_petita

 

ÀUSTRIA EN TEMPS DE ROTH

 

film_petit

 

Trotta (Johannes Schaaf, 1971)

Cinta alemanya basada en La cripta dels caputxins, amb guió de l’actor Maximilian Schell. Va ser presentada als Òscar per la RFA com a candidata a millor pel·lícula de parla no anglesa.

Das falsche Gewicht (Bernhard Wicki, 1971)

Basada en la novel·la de Roth El pes fals (1937). Malgrat ser originalment una pel·lícula per a la cadena de televisió ZDF, va arribar a les sales de cinema l’any 1973. És una adaptació inusualment fidel de la novel·la, que va ser filmada a Hongria.

Das Spinnennetz (Bernhard Wicki, 1989)

Adaptació de La teranyina, la primera novel·la –inacabada– de Joseph Roth. També va ser presentada als Òscars per la RFA, sense èxits, essent la darrera pel·lícula presentada abans de la reunificació alemanya. La pel·lícula està protagonitzada per Klaus Maria Brandauer.

Radetzkymarsch (Michael Kehlmann, 1965)

Coproducció autríaco-alemanya de dos capítols per a televisió, basada en la novel·la La marxa Radetzky de Roth. Es va remuntar una versió per a cinemes, que es va exhibir a la URSS, entre d’altres països.

Radetzkymarsch (Axel Corti, Gernot Roll, 1994)

Una altra versió televisiva de La marxa Radetzky, en aquest cas una coproducció austríaco-francesa alemanya protagonitzada –entre d’altres– per Max Von Sydow i Charlotte Rampling.

La leyenda del santo bebedor / La leggenda del santo bevitore (Ermanno Olmi, 1988)

Possiblement l’adaptació més popular d’una novel·la de Joseph Roth. Protagonitzada per Rutger Hauer, la pel·lícula va guanyar el Lleó d’Or del 45è Festival de Venècia.


 

La Cripta dels Caputxins de Viena

Wien_-_Kapuzinergruft,_Franz-Joseph-Gruft

El llibre acaba amb aquestes paraules, amb el protagonista davant la Cripta, que il·lustren molt bé el desmoronament de la societat en què Trotta havia viscut:

“La Cripta dels Caputxins, on jeuen els meus emperadors, sepultats en sarcòfags de pedra, era tancada. El frare caputxí vingué al meu encontre i em preguntà:

— Què desitja?

— Vull visitar la tomba del meu emperador Francesc Josep —vaig respondre.

— Que Déu el beneeixi! —digué el frare, i em va fer el senyal de la creu.

— Què Déu el guardi! —vaig exclamar.

— Xsst! —va fer el frare.

I on he d’anar jo ara, jo, un Trotta?…”

Podeu llegir sobre la Cripta en català aquí i visitar el seu web en alemany.

 

Jugendstil

Un altre aspecte interessant de l’imaginari del llibre és la presència del Jugendstil, el Modernisme austríac, al qual es lliuren Elisabeth, la dona de Trotta, i la seva amiga Jolanth. El Jugenstil és omnipresent a Viena, tant en l’arquitectura, com en les col·leccionions d’arts decoratives.

 

Joseph Roth (Brody, Galítzia, 1894 – París, 1939)

Joseph_Roth_(1926)

Escriptor en llengua alemanya, d’origen jueu, va reflectir com cap altre l’ocàs de l’imperi austrohongarès després de la primera guerra mundial. L’ascens del nazisme, que va prohibir els seus llibres, l’obligà a exiliar-se d’Àustria i refugiar-se a París, on morí alcoholitzat. La seva obra, en què destaquen, a més, novel·les com Hotel Savoy o La marxa de Radetzky, ha estat en els darrers anys objecte de reconeixement. Autor realista, va evolucionar des de l’expressionisme alemany fins a la “Neue Sachlichkeit” (Nova objectivitat). Publicada el 1930, Job. Història d’un home senzill és precisament la novel·la que marca aquesta transició, i el primer èxit editorial de l’autor. Va ser publicada a L’Avenç el 2012 en traducció de Judith Vilar. La cripta dels caputxins va ser publicada el 1938.

Llegiu l’entrada de la Viquipèdia.

 

Text original en alemany

El trobareu aquí, gràcies al Projecte Gutenberg.

 

Roth és un dels autors cabdals de la literatura centreeuropea del segle XX

Llegiu aquí, en anglès, una ressenya de La cripta dels caputxins, de l’escriptora anglesa A. S. Byatt, apareguda al diari The Guardian.