Dossier de Lectura: Carol

Dossier de Lectura

Carol

CAROL_over_shoulder

Facebooktwittergoogle_plusmailFacebooktwittergoogle_plusmail

 

Carol, novel·la de culte lèsbic i poema cinematogràfic, per Imma Merino

CAROL_over_shoulder

Vaig llegir per primera vegada Carol en la traducció al català de Montserrat Morera que, publicada originalment per Llibres del Trapezi l’any 1991 i més tard reeditada per Columna, L’Avenç ha tornat a posar a l’abast dels lectors per festejar el moment feliç en què, finalment, ha aparegut una pel·lícula bellíssima que adapta aquesta novel·la, singular en ella mateixa i dins de l’univers narratiu de Patricia Highsmith: la història d’amor entre dues dones en què, tot i que hi aparegui un detectiu i una pistola, la intriga principal és a l’entorn d’un enamorament (o de l’enamorament com una obsessió per l’objecte d’una passió que exalta i neguiteja en el dubte de la correspondència) i l’únic «crim» és un amor que contradiu les convencions morals d’una societat heteronormativa. Dedueixo que va ser a l’hivern del 1992 que vaig llegir-la en l’edició de Llibres del Trapezi amb una coberta una mica insípida (res a veure amb la de L’Avenç) en què una dona llegeix no sé sap què. Si aquesta edició va aparèixer és perquè, més de trenta anys després d’escriure-la entre finals de 1948 i 1951, Higshmith va reconèixer l’autoria d’una novel·la que, amb el títol The Price of Salt, havia publicat amb pseudònim (Claire Morgan) perquè no l’etiquetessin com una escriptora de llibres de lesbianes, però potser també per amagar el seu lesbianisme.

Recordo l’habitació on, aquella primera vegada, vaig llegir-la voraçment, pràcticament d’una tirada, només dormint unes hores entremig. Recordo el llit enganxat a la paret, l’armari desordenat, la llum que es filtrava en uns vidres de color ambre. Carol em va enganxar plenament i, sempre que l’he rellegida, de manera íntegra o fragmentària, ho ha continuat fent. Mentrestant, en aquesta vintena llarga d’anys, he constatat que és una novel·la que, a part de fer-ho en mi, exerceix una seducció poderosa: escrita amb l’astúcia i la capacitat de pertorbar de la seva autora, arrossega amb la força de l’amor que una jove, Therese, sent d’una manera inesperada i fulgurant per una fascinant dona malcasada que, li diu ella mateixa, té secrets com tots els adults. També, però, Therese té  secrets, com ara el seu desig de mort en l’esbós i fins la plenitud de la felicitat: “Van entrar al túnel de Lincoln. Una excitació salvatge i inexplicable va envair Therese mentre mirava per la finestra. Desitjava que el túnel s’esfondrés i les matés a totes dues i que després haguessin de treure tots dos cossos junts. Notava que Carol la mirava de tant en tant”. Sempre m’ha colpit aquest passatge que ressona en altres de la novel·la. Sí, Carol també m’ha captivat per la seva complexa, inquietant, exploració en l’enamorament.

El cas és que, abans que Patricia Highsmith revelés que n’era l’autora i li canviés el títol, The Price of Salt (1952) era una novel·la «lèsbica» de culte en l’àmbit anglosaxó, on tan sols havia sigut editada fins a finals dels últims anys vuitanta en què, al capdavall, l’escriptora nord-americana va confirmar la certesa d’un rumor que circulava. Amb aquesta declaració o confirmació, quan Highsmith havia adquirit popularitat com a autora d’inquietants novel·les d’intriga i d’un personatge tan escàpol com Tom Ripley, The Price of Salt va tenir una vida renovada i ampliada amb el títol de Carol.

En l’epíleg que va escriure per a una nova edició publicada a Londres l’any 1989, Highsmith explica que, adreçades a Claire Morgan, li van arribar centenars de cartes en què els remitents (tant homes com dones) demanaven consell (per viure millor la seva homosexualitat) o, sobretot, expressaven un agraïment pel fet que la història de Carol i Therese era semblant a la seva. Moltes cartes també agraïen el fet que, definint part de la seva modernitat, la novel·la no només relata una relació homosexual sense condemnar-la moralment, sinó que tampoc no la fa tan impossible i desgraciada com per dur les amants a una depressió infernal o fins al suïcidi. En llegir-la per primer cop, també jo vaig agrair que, sotmetent-les a una diversitat de proves que han de vèncer, Highsmith concedís a les seves heroïnes «viure el miracle que juntes posseeixen», parafrasejant una frase de la novel·la que sempre he recordat: «Juntes posseïen un miracle». Continuo agraint-ho.

En el mateix epíleg, que s’ha afegit a les edicions posteriors en una diversitat de països i llengües, Patricia Highsmith també explica la llavor autobiogràfica de la novel·la. A finals de 1948, mentre la seva primera novel·la, Estranys en un tren, havia sigut acceptada per l’editorial Harper & Bros., però estava pendent de publicar-se, treballava temporalment en els grans magatzems Bloomingdale’s durant la campanya de Nadal. Havia sigut destinada a la secció de joguines i, envoltada de nines, va veure una dona rossa que duia un abric de pell i semblava que desprengués llum. La dona s’hi va acostar, va comprar una nina, va pagar i va apuntar l’adreça on s’havia d’enviar el regal. La visió va fer que se sentís estranya, marejada i extasiada. Quan va arribar a casa, covant un xarampió encomanat per una de les criatures amb les quals s’havia creuat als magatzems, va escriure vuit pàgines on, amb tot el fil argumental, va esbossar la història d’amor entre una jove dependenta d’una secció de joguines (Therese, una projecció d’ella mateixa que, en lloc de ser escriptora, vol convertir-se en decoradora teatral) i una dona fascinant que, com si fos una premonició de l’actriu (Cate Blanchett) que l’ha encarnat al cinema, és revelada així en el primer encreuament de mirades: «Era alta i atractiva, se li veia una figura esvelta i graciosa amb aquell abric de pells ample que deixava obert amb la mà a la cintura. Tenia els ulls grisos, transparents, però, dominants com la llum o el foc i, atreta per ells, Therese no podia deixar de mirar-los».

Aquest és l’inici d’un article molt més extens que trobareu a L’Avenç del mes de febrer.

nota_musical_petita

Carol (B.S.O. de Carter Burwell)

El compositor nord-americà Carter Burwell ha estat el compositor de la banda sonora de la pel·lícula Carol (Todd Haynes, 2015), basada en el llibre homònim de Patricia Highsmith. Burwell és reconegut per ser el compositor de capçalera de cineastes com els germans Coen, dels que ha creat la banda sonora per gairebé tots els seus films des del seu debut Blood Simple (1984). El seu treball per la pel·lícula de Haynes ha suposat la seva primera nominació als Oscar de Hollywood.

La banda sonora de la pel·lícula també inclou una vintena llarga de cançons de l’època. A partir de la recerca d’aquest blog, plantegem un recorregut musical per aquest fil musical ambientat als EUA, a mitjans del segle XX.


film_petit

El talent de Patricia Highsmith

La novel·la Carol només ha estat adaptada al cinema o a la televisió una sola vegada; la versió de Todd Haynes (2015) protagonitzada per Cate Blanchett i Rooney Mara, rebuda de manera espectacular per la crítica cinematogràfica.

Patricia Highsmith ha estat diverses vegades adaptada al cinema, sovint de manera brillant. La primera va ser a càrrec d’Alfred Hitchcock, amb Strangers on a Train (1951), amb una adaptació firmada per Raymond Chandler.

La sèrie de novel·les de Highsmith sobre Mr. Ripley van patir diverses adaptacions cinematogràfiques. The Talented Mr. Ripley, escrita per Highsmith el 1955, va ser adaptada l’any 1960 pel cineasta francès René Clément a Plein soleil, una pel·lícula protagonitzada per Alain Delon. Quatre dècades més tard, el 1999, l’oscaritzat Anthony Minghella va comptar amb Matt Damon, Gwyneth Paltrow i Jude Law per realitzar The Talented Mr. Ripley.


Ripley’s Game, la seva novel·la de 1974, va ser filmada per dos realitzadors tan dispars com l’alemany Wim Wenders a Der amerikanische Freund (1977) –amb la participació de Dennis Hopper i Bruno Ganz–, i la italiana Liliana Cavani a Ripley’s Game (2002) –amb l’inquietant concurs de John Malkovich–.


Altres adaptacions menys populars de novel·les de l’escriptora nord-americana han estat el thriller de Roger Spottiswoode Ripley Under Ground (2005), basat en la novel·la homònima escrita el 1970; o la pel·lícula dirigida pel francès Claude Chabrol el 1987, Le cri du hibou, basada en The Cry of the Owl (1962).


Patricia Highsmith

Patricia Highsmith (Forth Worth, Texas, 1921 – Locarno, Suïssa, 1995) és una novel·lista nordamericana, coneguda pels seus thrillers psicològics, que han estat adaptatas al cinema en més d’una vintena d’ocasions. La seva primera novel·la, Strangers on a Train, ja va ser duta al cinema per Alfred Hitchcock el 1951. A més de la sèrie de quatre novel·les protagonitzades per l’inquietant Tom Ripley, va escriure 18 novel·les més i diversos reculls de narracions breus, com Petits contes misògins i Sirenes al golf. La seva novel·la psicològica ha fet que se l’associï a la tradició existencialista europea, representada per alguns dels escriptors favorits de la mateixa Highsmith, com Dostoievski, Conrad, Kafka, Gide i Camus. La seva segona novel·la, The Price of Salt (1952), va ser publicada amb el pseudònim Claire Morgan, a causa de la seva temàtica lesbiana, i no va ser fins al 1989 que es va editar amb el seu nom i amb el títol de Carol. Les seves novel·les més conegudes han estat traduïdes al català: Estranys en un tren, Carol,  L’equívoc, L’enginyós Sr. Ripley, El crit de l’òli­ba, Camins que no duen enlloc, El tremolor de l’engany, Ripley enterrat, L’amic americà: el joc de Ripley, El noi que va seguir Ripley, Trobada al carrer, Ripley amb l’aigua al coll, Small g: un idil·li d’estiu.

Podeu consultar aquí la seva entrada a la Viquipèdia.

carol-1

Amb motiu de l’estrena de la pel·lícula que versiona Carol, s’estan escrivint nombrosos articles que expliquen la intrahistòria de la novel·la, amb un punt autobiogràfic. De tots ells us recomanem “Forbidden Love. The passions behind Patricia Highsmith’s ‘The Price of Salt’”, de Margaret Talbot, publicat al New Yorker a finals del 2015.

BBC4L’emissora de ràdio de la BBC va emetre el desembre de 2014 cinc capítols de 15 minuts de durada de CAROL, sota la direcció de Neil Bartlett, i amb Miranda Richardson com a Carol i Andrea Deck com a Therese. Els podeu sentir aquí.

 
 
Tornar a la fitxa del llibre