Dossier de Lectura: En Josepet de Sant Celoni

En Josepet de Sant Celoni

Dossier de Lectura

En Josepet de Sant Celoni

josepet

Facebooktwittergoogle_plusmailFacebooktwittergoogle_plusmail

 

Un tast de Rusiñol

Com a capítol previ que precedeix el llibre o que tanmateix en forma part, Rusiñol escriu “De l’abat del monestir de Sant Salvador de Breda a en Josepet de Sant Celoni”, una suposada carta que l’abat d’aquest monestir benedictí de la comarca de La Selva dirigeix al protagonista. La reproduïm aquí, això sí, sense les notes que figuren ser d’un llibreter -i que Rusiñol incorpora a peu de pàgina.

Esperonat pel dimoni, ensems que per ta volitud, molt pecares en aquest món, oh, Josepet de Sant Celoni! L’ardidesa en el fruïment, àdhuc que la ciclòpia tasca que has esmerçat en la fruïció, prova que l’esperonament fou nodrit per Llucifer, car solament de les Tenebres podia eixir-ne aital corrupció, aital fetor, aital malastruga, ensems que la negra brutícia que has dut a les teves sandàlies.

És ver, com dius tu, que en l’avior hi havia hagut grans barons i fins amb flaire de santedat, que la fortitud de la carn (més feble com més lacerada), trontollà, mirant a l’avenc, i havien estat a frec de caure amb la carn llur i els ossos llurs, al tal avenc, del que no se’n torna… però t’oblides d’esmentar que hi hagué molts penitents que, ungits de cor i plens de malvestat, en sentir la ferum de sofre que en pujava, obriren els ulls i saberen deslliurar-se’n abans que el baf s’entaforés fellonament a l’ànima llur, com aquell pobre penitent que duia una unglada de fembra, que no s’havia volgut mai apellar, per tenir presents les gasaperes del pecat i fer-ne penitència.

Tu, Josepet, t’has arrepentit. Àdhuc t’has arrepentit a temps, però has trigat, Josepet. Tal volta un xic massa has trigat. T’havies torbat tanta estona en la cobdícia, en la luxúria, ensems que en la poca vergonya, que ja era adormir-se en el pecat. Ja sabem que quan el Maligne s’hostatja en quiscuna cel·la del cenobi de cor, s’hi eixamora com un esperitat remaleït i diu: “Aquí sóc jo i no me’n moc”; mes també he de fer-te avinent que l’havies deixat arrapar i no duies pressa a treure’l fora. El temptador s’havia aferrat en el teu si. Com una heura, t’assetjava les conjuntures, i l’heura, quan no serva, enruna, i si a tu no ha pogut enrunar-te és perquè ets de pedra foguera: fregant t’encens i a cops no et trenques, i perquè amb el refredament en arribar a la vellesa i amb ella els anys i els desenganys, has comprès que al món tot és cendra.

Tot és cendra i pols, aimat germà! Pulvis i pulvis i més repulvis! El que fa que aquesta cendra hi ha pecadors que l’amanyaguen i n’hi ha d’altres que se l’espolsen, dient: “Fes-te enllà i no em temptis.” Tu has sigut d’aquests, gràcies a Déu! Tu has dit, pietosament, que si fins essent el que són, les serpents muden la pell llur, com no ha de poder canviar l’home les habituds i malvestats? Tu has comprès que no s’entra al cel amb cavalls de fusta sinó amb l’oració: tu has dit, com l’anacoreta, que Déu havia creat el mal per a crear els arrepentits, i que més li plau en la seva obra el curar-los que el no crear-los, i tu devies recordar aquelles màximes en sonet, del mestre Vicenç Espinel:

Llevóme, mi juventud, furioso velo,

Por una senda de mi mal notoria,

Hasta que, puesto en medio de la Historia,

Abrí la vista, y vi mi amargo duelo.

Mas retiréme a tiempo del funesto

Y estrecho paso, dó se llora y arde,

Ya casi en medio de las llamas puesto.

Que, aunque me llame la ocasión cobarde,

Mas vale, errando, arrepentirse presto,

Que conocer los desengaños tarde.

I dispensat d’aquest desig, i tramitat per la fe, i nodrit de convenciment, vas arribar a la gratitud de la Vila de Sant Celoni, una de les més pietoses que tenim en l’Abadia, fundada per aquell vescomte nomenat Cabrera Geralt i sa virtuosa muller na Gumersinda de Cabrera.

Sí, Josepet. Molt mal havies fet. La teva vida, tan trontollosa, ha estat ben a frec de perdre’s, però si lo guanyat en males obres ho esmerces en fins profitosos, encara podràs penjar alguna conca loriosa en els teus hàbits de pelegrí. Ta darrera voluntat així ho fa esperar, ardit Josepet. Pensar en les teves despulles quan s’atansa la nit afrosa que sonaran les trompetes, n’és una prova benfaent. Fas molt bé de fer presentalla del teu cor a Sant Celoni, i els ossos al fons d’una cripta per a l’enlairament d’un sagrat Casal. Si per cada mil lliures mal guanyades es posés un carreu a un cloquer, s’hauria d’alçar el trespol dels núvols i els àngels vindrien a veure’ns en els plomalls de les Seus, i la negror es faria llum i la llum arribaria a les foscors de la terra.

Mentrestant resa, oh, Josepet!, que bé ho necessita el teu cos. Que el teu llibre sia un mirall, on s’hi vegin els pecadors i una temptació a no seguir i una vida a no prosseguir, i com que la nostra missió és perdonar, et perdonem i beneïm, com beneïm aquestes planes, encara que sens recomanar-les; que no tot el que es beneeix és exemple de bondat, de beutat i de fortalesa.

Rusiñol a L’Avenç

Rusiñol va formar part del grup històric de L’Avenç durant l’època modernista, i la revista actual ja li ha editat altres llibres. De fet, En Josepet de Sant Celoni és el quart d’una sèrie marcada per l’humor que compta amb un nou títol cada any. Els volums editats són, en primer lloc, Màximes i mals pensaments (2013), una col·lecció d’aforismes al més pur estil Rusiñol; el segon, El català de la Manxa (2014), una enginyosa paròdia del Quixot de Cervantes; i el tercer La niña ‘gorda’ (2015), “una gamberrada com una casa”, com qualsevol de les novel·les de Rusiñol, segons Julià Guillamon. Podeu descobrir més coses sobre cadascun dels llibres accedint als enllaços respectius.

Al fons de la revista també s’hi poden trobar molts articles sobre Rusiñol i el Modernisme, sobretot pel que fa al vessant de pintor de qui fou l’organitzador de les cèlebres festes modernistes de Sitges, celebrades al Cau Ferrat. N’hem triat tres. El primer s’intitula “Santiago Rusiñol, l’artista modern i la Barcelona modernista” (núm. 328, 2007), i és de Pilar Vélez, historiadora de l’art i actualment directora dels museus del DHUB. Tracta de la figura de l’autor al tombant de segle; també destaca el mite que Rusiñol va contribuir a crear-se durant tota la seva vida. A més, l’article s’aproxima al que s’entenia per “modernisme” en l’època i en quines diferències presenta aquesta definició respecte de l’actualitat. El segon article escollit és “Santiago Rusiñol: un assaig de revisió de l’època modernista“(núm. 221, 1998), de Ferran J. Corbella, crític de teatre, i aprofundeix en l’època modernista a través d’un repàs ben interessant. El tercer, seguint aquest ordre cronològic invers, és “Introducció. Santiago Rusiñol (1861-1931): una personalitat heterodoxa. Als cinquanta anys de la seva mort” (núm. 39, 1981), i el signen Jaume Fabre, periodista i historiador, i Josep M. Huertas, escriptor i periodista. Aquest darrer article fa un repàs de la personalitat de Rusiñol amb motiu del cinquantenari de la seva mort. Des de la distància temporal, els autors examinen la seva figura.

nota_musical_petita

La banda sonora de la corrupció

film_petit

Una pel·lícula sobre Santiago Rusiñol

Hi ha una pel·lícula de Jesús Font sobre la figura de Rusiñol. Podeu consultar-ne la sinopsi aquí.

Adjuntem les imatges d’algunes cobertes d’edicions anteriors de l’obra.

En Josepet de Sant Celoni, en una edició anterior.

Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 1861- Aranjuez, 1931)

Va ser un dels pintors i escriptors capdavanters del Modernisme. Fill d’una família de fabricants tèxtils, als vint-i-nou anys, casat i amb un filla, va abandonar-ho tot per emprendre la vida d’artista. Format a París com a pintor, aviat va començar també a escriure. Vinculat al grup de L’Avenç, va conrear el teatre, primer dins el corrent simbolista (L’alegria que passa, 1898-1899), però aviat va optar per un teatre professional i crític amb la realitat, amb obres com Llibertat! (1901); El pati blau, L’hèroe i El místic (1903). És aleshores que, orientat cap al gran públic, va escriure també novel·la: El poble gris (1902); L’auca del senyor Esteve (1907); El català de la Manxa (1914); La ‘Niña Gorda’ (1917) i En Josepet de Sant Celoni (1918). Durant molts anys (1907-1925) va publicar a L’Esquella de la Torratxa una columna setmanal on va vehicular la seva reflexió sobre l’art i la literatura i, en general, sobre el món modern.

Podeu llegir l’entrada que li dedica el portal Lletra aquí, la de l’Enciclopèdia aquí i la de Viquipèdia aquí.

Santiago Rusiñol de jove.
Santiago Rusiñol de jove

Rusiñol a Els Quatre Gats.
Rusiñol a Els Quatre Gats

Santiago Rusiñol en un dels seus jardins.
Santiago Rusiñol en un dels seus jardins

 

Cacera al Montnegre, Sant Celoni, 1913

Cacera al Montnegre, Sant Celoni, 1913

 

Jocs Florals Humorístics del Centre Popular, Sant Celoni, 1923

Jocs Florals Humorístics del Centre Popular, Sant Celoni, 1923

Adjuntem la foto de l’anomenat Gegant, el capgròs de Sant Celoni que està inspirat en el personatge d’en Josepet.

El capgròs de Sant Celoni.

Logo dels geganters de Sant Celoni.