Dossier de Lectura: Tot sol

Dossier de Lectura

Tot sol

 

Facebooktwittergoogle_plusmailFacebooktwittergoogle_plusmail

 

La traductora n’ha dit…

Adjuntem un fragment del començament de l’epíleg que Carolina Moreno Tena, traductora de l’obra i professora de llengua i literatura sueques, ha escrit per a aquesta narració breu en forma de monòleg de Strindberg:

August Strindberg va escriure Ensam (Tot sol) els mesos d’abril i maig de 1903. Feia tres anys que havia tornat a Estocolm, la seva ciutat natal, després de rondar durant quinze anys per l’estranger (París, Berlín, Suïssa) i per altres ciutats sueques com Lund. El retorn a Estocolm significava retrobar vells amics i enemics, tornar a trepitjar els espais i els racons de la joventut passada a ciutat i, en el seu cas, reviure una guerra que ell sol havia abanderat contra una societat que acabaria expulsant-lo, que l’obligaria a marxar, i de retruc a escriure bona part de l’obra a “l’exili”. També feia dos anys que s’havia tornat a casar, aquest cop amb l’actriu Harriet Bosse, però aquella mateixa primavera la convivència era ja insuportable i Strindberg intuïa quin i com seria el seu futur més immediat: “Pam! La Harriet ha telefonat a l’advocat pel divorci”, diu l’entrada del 18 de març del seu dietari; i l’endemà, 19 de març: “Sol! Estremidor.” Aquesta és la situació de Strindberg quan escriu Tot sol i aquests són els elements que la crítica sovint ha evocat per a explicar el caràcter palesament autobiogràfic d’aquest relat. Ell mateix, un any més tard, el va incloure en la col·lecció de les seves Obres autobiogràfiques. De motius que podem relacionar directament amb experiències reals n’hi ha molts: l’ensurt per un hipotètic retrobament amb el fill, l’adrogueria que se’n va en orris, el pis des d’on es viu i es narra aquesta solitud (Strindberg va escriure Tot sol a l’apartament del quart pis del carrer Karlavägen, 41, que ell anomenava La Casa Vermella), el gos de l’escala o alguns dels personatges que conformen la colla d’amics anònims. Molts d’aquests motius els trobem anotats en el dietari que va portar entre els anys 1896 i 1908, quan es produeix la separació definitiva amb Harriet Bosse, i titulat El dietari ocult.

Tanmateix, hi ha d’altres elements que són totalment ficticis, com que el narrador, anònim, és vidu, que fa deu anys que viu al camp o que es troba en l’absolut aïllament (les vetllades literàries i musicals eren molt freqüents a casa de Strindberg i hi concorrien artistes, músics i escriptors). En canvi, hi trobem un alter ego: el músic que s’enamora de la noia de l’edifici del davant, ja que des de l’apartament que Strindberg lloga quan es torna a instal·lar a Estocolm veia la finestra del pis on vivia Harriet Bosse amb la seva germana i el seu fill, Alf. Un desdoblament camuflat sota la figura d’un músic. És més, Strindberg havia insistit a l’editor que en l’edició d’Ensam no hi aparegués la seva persona, ni el seu retrat (i això anava sobretot per a l’il·lustrador) per evitar que el lector identifiqués el narrador amb l’autor de la novel·la. No obstant això, els lectors i la crítica el van identificar immediatament i es van expressar tots en aquest sentit. Aquesta línia tan fina i difusa que separa vida i literatura travessa i marca l’obra, tota, d’August Strindberg. Ell mateix deia que un escriptor només pot escriure sobre el que coneix més bé i més a fons i això és ell mateix; per tant, ell (les seves experiències, records, entorn, mirada al món) era la matèria dels seus llibres. La fusió de vida i literatura és el canemàs de novel·les, teatre, poesia i el que ha generat debats més intensos entre especialistes i crítics.

 

tot sol recurs

August Strindberg, la soledat d’un vestit a mida (de Susanna Portell)
Després de passar deu anys al camp, torna a Estocolm, la ciutat on ha nascut. Està assegut a taula per sopar i l’acompanyen vells amics. Tots ronden els cinquanta. La saviesa de l’edat porta a constatar com els ulls no acompanyen els mots i els somriures no encaixen amb les mirades; el temps ha engolit les paraules. Ho pensa en la primera trobada, i en les que vindran després. De mica en mica, deixa de visitar-los i decideix abrigar-se amb un vestit fet a mida. Sol, escoltant el silenci i descobrint-hi noves veus, és com se sent millor.
Es trasllada a un apartament moblat. Prefereix no posseir res. Això li atorga llibertat. Tampoc desitja res. La seva mirada llisca per l’estança, pels mobles, pels quadres i els bibelots que l’acomboien. Cada matí surt a passejar i retroba la mateixa gent. Els observa, a distància. Són els seus nous amics. No vol conèixer res del seu passat ni el per què de la seva existència, no fos que li comencessin a parlar. Saber viure sol requereix el seu temps i esdevé tot un aprenentatge. L’escriptura passa per totes les estacions i traspassa finestres d’on li arriba la vida, i l’escriu. A l’hivern, escolta el silenci dels trineus lliscant per la neu, observa la quietud del branquilló i es fon en la foscor de la ciutat. El cel nocturn és de vellut i és de color negre. Amb la primavera, arriben nous passejants. Fa sol i han brotat el til·lers de l’avinguda. Més endavant, a l’estiu, la ciutat queda deserta. Els amics impersonals s’han esvaït. S’aboca a l’escriptura i als records, als que diu tractar com peces d’un joc de construccions. Cadascun li regala colors diferents i possibilitats infinites; enfocs i desenfocaments com els que li ofereixen els prismàtics des dels quals contempla l’exterior. Ho fa assegut a l’escriptori. Silenci, fins que els pensaments acaben convertits en paraules, i aquestes, en discursos infinits. Amb l’arribada de la tardor, retroba alguna cara coneguda i també els sons del dia a dia. Fins i tot, alguns mots, els seus. La seva veu ha baixat de registre i ara té un timbre sord, ronc. És el moment de convocar altres relacions, impersonals també: si Balzac s’ha convertit en un amic personal del qual no es cansa mai, Goethe el trasllada a la suavitat amb què ho acaricia tot. Torna l’hivern. La soledat diu haver-lo tornat massa sensible i es descobreix una ànima sense pell. Fins que li arriba una finestra, i alguna cosa més. Un got de llet blanca sobre unes estovalles blanques, una porcellana blanca i uns crisantems, també blancs. Una dona i una criatura. Colors per a una música; colors per a una felicitat que el satisfà sense rastre d’aflicció, nostàlgia o temor. És hora de tornar a casa, a una soledat, una feina i una lluita que s’erigeixen en autèntica taula de salvació per a l’escriptor. Un viatge preciós per a una reconciliació també preciosa, la que pot fer un amb si mateix, i amb el món.

Simona Škrabec va escriure un article titulat “La llum d’hivern” que tracta sobre Tot sol de Strindberg (en relació amb la pel·lícula Taxi Téhéran, de Jafar Panahi). Es va publicar al número 420 de L’Avenç (febrer de 2016) i el trobareu aquí.

nota_musical_petita

Cançons de solitud

film_petit

L’obra de Strindberg al cinema

Algunes de les obres d’August Strindberg han estat portades al cinema. Resseguim cronològicament les adaptacions que se n’han fet des de principis de segle XX.

Strindberg va tenir presència als cinemes des de l’època en què encara era mut. En aquest sentit, val la pena destacar la pel·lícula Rausch, d’Ernst Lubitsch, de l’any 1919, que és una versió de l’obra Crims i crims protagonitzada per Asta Nielsen i Alfred Abel. Més endavant, l’any 1946, Mario Sofficci va dirigir El pecat de Júlia, amb Amelia Bence i Alberto Closas com a protagonistes. Alf Sjoberg en va dirigir, tres: La senyoreta Júlia (1951), Karin Mandotter (1954) i El pare (1969); la primera amb Anita Bjork i Ulf Palme, la segona amb Jarl Kulle i Ulla Jacobsson, la darrera amb Georg Rydeberg, Gunnel Lindblom i Lena Nyman.

L’any 1969 David Giles va adaptar La dansa de la mort, amb Laurence Olivier i Geraldine McEwan. Les tres adaptacions més recents són totes de l’obra més coneguda del dramaturg suec: La senyoreta Júlia. Mike Figgis la va portar a la pantalla l’any 1999, amb Saffron Burrows i Peter Mullan; Linda Wendel l’any 2011 compta amb Birgitte Hjort Sorensen i Rolf Hansen; i Liv Ullmann n’ofereix la darrera versió, l’any 2014, amb Colin Farrell i Jessica Chastain.

Tot sol al teatre…

Aquest text de Strindberg ha estat la base dels espectacles Ensam/Solo, dirigits per Teresa Vilardell, que han estat escenificats per diversos equips.

La primera posada en escena va dur el títol original de l’obra, Ensam, i es va estrenar el dia 11 de juliol de 2008 a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. La versió era de Pep Paré, la dramatúrgia a càrrec de Teresa Vilardell i Pep Paré, i la direcció, com hem dit, de Teresa Vilardell. Els intèrprets foren Pere Arquillué, Tamara Cunill i Ferran Vilajosana al piano. Aquesta obra s’emmarcava en la programació del Festival Grec de Barcelona en coproducció amb Vània Produccions i el Teatre Nacional de Catalunya.

El segon muntatge va ser al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramanet el 21 de novembre de 2014. Aquesta vegada la traducció ja era la de Carolina Moreno Tena. Teresa Vilardell s’encarregà de la dramatúrgia (juntament amb Pep Paré) i de la direcció. Aquesta vegada el repartiment va ser el següent: Pep Tosar, Verónica Navas i David Anguera al piano.

La tercera adaptació teatral va ser l’any següent, 2015, al Teatre Akadèmia de Barcelona, el 29 de gener. Amb dramatúrgia de Teresa Vilardell i Pep Paré, i dirigida per Teresa Vilardell.

Adjuntem una imatge promocional del darrer muntatge que se’n va fer. Marc Martínez va ser el protagonista del Teatre Akadèmia.

Marc Martínez en un moment del seu monòleg.

Marc Martínez en un moment del seu monòleg.

Un dels grans renovadors del teatre modern

August Strindberg (Estocolm, 1849 – 1912) va ser un dramaturg, novel·lista, poeta, assagista i també pintor suec, un escriptor prolífic i un dels grans renovadors del teatre modern. La seva obra, que sovint beu de la seva experiència personal, abasta quatre dècades, durant les quals va escriure més de 60 obres de teatre i més de 30 obres de ficció, autobiografia, història, anàlisi cultural i política. Mundialment conegut pel drama La senyoreta Júlia (1888), és autor de novel·les com El saló vermell (1879), considerada la primera novel·la moderna sueca, Gent de Hemsö (1887) i la novel·la autobiogràfica Inferno (1897). El 1903 va publicar Tot sol, escrit enmig del seu tercer i fallit matrimoni amb l’actriu Harriet Bosse, trenta anys més jove que ell.

El dramaturg suec August Strindberg.

El dramaturg suec August Strindberg.

Carolina Moreno Tena (Badalona, 1973) és llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada per la Universitat de Barcelona, on actualment és professora de llengua i literatura sueques. Ha traduït al català alguns autors suecs contemporanis com ara Henning Mankell, Tomas Tranströmer o Jan Guillou, i clàssics com ara Hjamar Söderberg.

La traductora i professora de la Universitat de Barcelona Carolina Moreno Tena.

La traductora i professora de la Universitat de Barcelona Carolina Moreno Tena.

Si voleu llegir altres articles no publicats a L’Avenç que parlen de l’obra de Strindberg, ho podeu fer aquí. Imma Merino n’ha parlat a El Punt-Avui, Ramon Pla a El Temps, Jordi Llovet a El País, Ada Castells al Culturas de La Vanguardia i Pere Calonge a Trapezi.

Una de les facetes més desconegudes, menys estudiades, del dramaturg suec és la de pintor. Adjuntem aquí un enllaç que mostra tots els quadres que va pintar. A més, oferim també un article intitulat “The sea inside” i publicat a The Guardian el febrer de 2005 sobre la pintura de Strindberg.