Dossier de Lectura: El pes fals

coberta PesFals3_coberta NinaGorda.qxd

Dossier de Lectura

El pes fals

Facebooktwittergoogle_plusmailFacebooktwittergoogle_plusmail

 

«Quin sentit tindria», escrivia Gaston Bachelard l’any 1958, «donar el plànol de l’habitació que realment era la meva habitació, descriure la petita habitació al final de les golfes i dir que des de la finestra, més enllà de l’extensió de les teulades, es podia veure la muntanya? Perquè en les meves memòries, que pertanyen ja a un segle anterior, només jo puc obrir l’armari profund que encara reté aquella olor única, l’olor de les panses que s’estan assecant en un cistell de vímet. L’olor de les panses!»

La poètica de l’espai de Bachelard  aconsegueix inculcar la impossibilitat d’entrar als espais que havien estat habitats pels altres. No té cap sentit, efectivament, intentar imaginar-se el cistell de vímet amb els grans de raïm a mig assecar, mai aconseguiríem trobar el matís exacte d’un perfum ja esvaït. Aquesta dimensió més precisa del record no pertany a ningú més que a aquell que l’ha protegit a la seva memòria.

Però per què llegim, doncs, si no podem pas compartir les vivències? La resposta de Bachelard és encara més important que la seva amable advertència de no intentar trobar l’habitació on ell s’havia deixat endur pels seus primers fantasieigs conscients. La casa, segons el mateix autor, és un recer perquè ens permet somniar desperts, segurs, des del que ens podem enfilar a les ales de la fantasia mentre naveguem per mons intangibles i fascinants. I això és exactament el que passa quan llegim. No entrem a uns espais que ja havien estat habitats pels altres, sinó que ens reconeixem al mirall d’una mateixa experiència. Nosaltres també hem sentit aquesta sobtada obertura d’unes golfes estretes i massa familiars gràcies a la fantasia. Ens identifiquem amb el contingut emocional del quadre descrit: «Us agradaria explicar-ho tot sobre la vostra habitació. Voldríeu atreure l’atenció del lector cap a vosaltres, però el que haureu aconseguit és obrir la porta cap al fantasieig. Els valors de la intimitat són tan absorbents que el lector ja ha deixat de llegir la vostra habitació: de sobte, ell ha entrat a la seva, d’habitació. I ja es troba ben lluny, escoltant els relats del seu pare o de la seva àvia, o de la mare o del servent, d’aquell vell i fidel servent… Per dir-ho ràpid, el lector s’ha instal·lat en aquell llogaret on guarda els seus propis records més atresorats.»

Tot això és tan cert que estremeix. Llegim sobre la intimitat d’algú altre, seguim la veu confiada d’un autor i sense voler, sense ni poder prestar cap mena de resistència seriosa, ens trobem en els racons que havien estat nostres, tan íntims que mai hem compartit amb ningú i recobrem el gust del somieig i aquella obertura de la ment que res la lliga, que no ha d’atènyer cap realitat, que vola lliure.

Aquesta, exactament, és la força de tots els llibres de Joseph Roth. Els lectors ingenus el prenen com un testimoni fidel d’un temps determinat i d’unes contrades sempre massa llunyanes per ser conegudes –l’imperi dels Habsburg de l’àguila bicèfala– però s’equivoquen de mig a mig. Els decorats de Roth poden ser ben poc acurats, però no per això menys versemblants, creïbles, convincents. És el sabor d’un món esvaït que ens vol transmetre, aquest poeta de l’ocàs, però no pas amb cap plànol ni cap enumeració d’elements, sinó a través de l’emoció. Roth rescata un món de la negra nit de la desmemòria i és aquesta dolorosa nostàlgia el que ens contamina quan llegim sobre la seva Galítsia tan llunyana. Ens identifiquem no pas amb uns indrets, sinó amb l’emoció de la pèrdua.

En aquesta novel·la sobre l’inspector de pesos i mesures de Zlotogrod tenim un al·licient addicional, la traducció de Jaume Creus. Poques vegades la mà «invisible» del traductor troba la feliç coincidència de transmetre el matís exacte que tenyeix tot el relat. Creus transforma la narració en allò que és, en una ofrena a la memòria. El traductor sap embellir les frases senzilles amb el deix del passat, necessari perquè les coses ja perdudes, perdurin i ens hi tornem a fixar, les puguem recuperar si més no en les paraules que les descriuen.

Quin sentit tindria donar el plànol de l’habitació que realment era la meva habitació? És una pregunta que Roth havia resolt com un autèntic mestre: cap ni un, és evident. Roth pren possessió de tot l’arsenal de la seva punyent i irònica manera de veure el món per retre compte fins i tot de les olors esvaïdes. Qui no haurà sentit al final de Pes fals l’olor inconfusible de les castanyes torrades? Segons Roth aquesta olor és aquell únic límit de la pàtria amb la qual ell està disposat a identificar-se. L’Imperi que ell dibuixa –i no pas els confins d’un Estat ni les seves fronteres administratives– és allà on la gent deixa que s’hi instal·li el venedor ambulant de castanyes, pobre, misteriós, fora de tota llei, solitari i fugisser com una ombra, segurament savi, però potser només un miratge. Però anem a pams.

Salvador Espriu va escriure «…nord enllà, on diuen que la gent és neta/i noble, culta, rica, lliure,/desvetllada i feliç!» en el seu «Assaig de càntic en el temple». Hi ha en aquestes obres de Joseph Roth –o de tants altres autors «del nord» com poden ser Stefan Zweig o la vella i sembla ser que immortal fascinació catalana amb la grandesa de Goethe– un punt d’autoengany: voler creure que efectiva ment hi ha hagut un món en el qual la gent era simplement neta i noble i culta i rica i lliure i desvetllada i fins i tot feliç. I llavors llegir tot aquests relats ennoblits amb la pàtina d’una pàtria perduda amb la predisposició acrítica de creure’ns el desig que aquell era un món amable i bo.

El pes fals de Roth és en aquest sentit una advertència mestra, comparable amb la càrrega filosòfica del conte «En la colònia penitenciària» de Franz Kafka, encara que la novel·la de Zlotogrod sembli només una narració pintoresca. Roth ha escrit una paràbola, una paràbola sobre res menys que el colonialisme com la doctrina que més profundament va marcar la Modernitat europea. Narra amb la seva habitual destresa la necessitat urgent de «civilitzar» els confins més llunyans de l’Estat, aquells indrets que toquen a les fronteres exteriors on floreix l’engany i on, representa, a la gent li falta tota mesura. L’inspector sever i pedant, però, es transforma a la província llunyana en una persona càlida i un pèl insegura. Anselm Eibenschütz troba allí fora, enmig de la vida senzilla sense patrons preestablerts, una altra manera d’entendre, i de valorar, la gent, a través de la bondat, la saviesa, la capacitat de l’amor. Aprèn dels «salvatges» la mesura del cor. Escolta a aquells que ell havia d’ensinistrar per utilitzar els motllos fabricats i ajustats a la metròpoli insensible (i certament capaç de cometre grans crueltats). I així cal foragitar un pobre rabí jueu de la seva mísera botiga perquè cal demostrar el pes d’una llei que només coneix pesos reglamentaris.

El pes fals de Roth recorda vivament un drama que vam tenir ocasió de veure a Barcelona no fa pas gaire temps –Traduccions, de Brian Friel, l’any 2014. L’obra sobta per la capacitat que el continent europeu ha tingut per oblidar totes aquestes imposicions. Friel parla d’un poblet al comtat de Donegal que a l’inici del segle XIX és envaït pels agrimensors–Landvermesserer diria Kafka– per confegir el mapa del regne. L’anacronisme de Friel és brutal perquè avui donem els mapes existents com indiscutibles i certs, encara que en el fons sabem amb quins mètodes van ser elaborats. Aquest oblit conjunt i còmode que compartim els europeus, és gairebé increïble. La imposició de l’anglès a Irlanda o bé aquesta Galítsia on la gent representa que no sap ni pesar bé allò

que ven són part d’una mateixa ideologia que s’ha cultivat a consciència al vell continent. I es tracta d’una ideologia que encara cueja i encara amenaça el benestar de tots com en el temps de l’inspector de pesos i mesures de Zlotogrod. No hi ha cap llei que albergui per si sola la justícia perquè ser just és una qüestió moral. I no hi ha cap Estat que pugui avalar unes normes per sobre de les altres. El bé comú és el bé que cal assegurar per al més feble de la comunitat.

A Galítsia hi vivien, un al costat de l’altre, contrabandistes que venien persones com qui ven pa a diari, lladres vulgars, venedors armats amb totes les males arts de l’engany, dones potser massa fàcils i dones incapaces de cap sentiment com la muller de l’inspector que Roth fulmina com un demiürg amb una plaga bíblica vinguda del nores per mostrar el càstig que es mereixen les esposes insensibles i de costums rígids. Però tot això, comptat i debatut, ha de ser salvat perquè la vida és aquest conjunt de contradiccions que no es deixen resumir en cap mapa, que no es poden pesar en cap bàscula. I sobretot hi ha la Libuschka en la seva posada a la frontera! No es diu així, aquí, la noia espavilada i pícara que ha enamorat Grimmelshausen, Günther Grass i Bertold Brecht, i tants altres autors alemanys, que han encarnat la vida mateixa en aquesta figura d’una noieta esvelta de pell colrada. Mestissa i indomable, Euphemia, és només una promesa, mai no es pot posseir, però allà on ella somriu, els dies són d’aquells que val la pena recordar.

En conclusió, allò que Joseph Roth pot explicar als seus lectors catalans és el que ells ja saben sobre la seva pròpia «vella i dissortada pàtria» que cantava Salvador Espriu. Catalunya i la Galícia de l’Est són contrades que s’han transformat completament per la pressió d’un aparell administratiu extern, però que tanmateix han sabut preservar espais propis d’improvisació i de llibertat. Per això és tan important llegir-lo bé, a Roth, i no fixar-nos en les característiques equivocades que asseguren el progrés. No és l’inspector Anselm qui ha portat la urbanitat i la civilització als habitants rústecs als confins del regne. És a l’inrevés, és aquesta impura barreja d’influències que ha proporcionat el contrapès constant per assegurar a tots una senzilla i bona vida. Quan la Llei comen ça a esborrar les imperfeccions, no se sap mai on s’aturarà la dèria de la puresa, això sí que cal tenir-ho ben present a partir del trist exemple del nazisme. Encara que a El pes fals sembli que la catàstrofe és encara inconcebible, tots els elements ja hi són, en aquesta barreja explosiva d’interessos i de preferències, només depèn de com s’utilitzaran. Roth ens deixa amb un final obert, amb els embats de vents d’hivern i les brises de primavera que en una sola nit trenquen l’escorça gèlida sobre el riu. Ens crea així un bell univers en miniatura, un imago mundi que conté tot allò que després va ser cruelment eliminat per uns inspectors infinitament més severs i infinitament més pedants, insensibles a tota bellesa, sords per tota aquesta vida que els envoltava.

 

Aquest és l’article “Memòries compartides”, escrit per Simona Škrabec que ocupa les pàgines 58, 59 i 60 de L’Avenç num.428 (novembre de 2016).

Joseph Roth i L’Avenç

A L’Avenç núm. 415 (setembre de 2015), coincidint amb la publicació de La cripta dels caputxins, Jordí Puntí escriu “Vostè té raó: he perdut el cap” , article en el qual s’endinsa en la personalitat de Joseph Roth a partir de la correspondència que l’escriptor va mantenir amb el seu contemporani Stefan Zweig. En destaquem el següent fragment:

“Des de les primeres cartes ens adonem que Roth és un personatge excessiu, tremendista, abrandat, al límit de la paròdia. Viatja per Europa, escriu articles i novel·les curtes i viu collat pels deutes. Aquesta vida nòmada, potser, el fa desconfiat, a mercè dels avançaments i exigències dels editors, però alhora el predisposa a queixar-se i demanar favors sense miraments. L’esquizofrènia de la seva dona o fa encara més difícil, però també la seva tendència a la beguda i a les aventures amoroses.”

D’altra banda, a L’Avenç núm 380 (juny de 2012), Simona Škrabec escriu l’article “Cinc minuts abans d’un pogrom” acompanyant l’edició de L’Avenç de Job. Història d’un home senzill , amb traducció de Judith Vilar. En l’article l’autora defineix a Roth com “l’autor literari que ha descrit Galítsia [l’actual Ucraïna] amb més dolor, amb l’entusiasme amarg d’algú que ha perdut una pàtria.”

Com explica Škrabec “Per remoure la consciència dels seus lectors, Roth elabora una fórmula que només funciona si som capaços de veure l’abisme entre la placidesa de la seva fantasia i la realitat històrica que ell es nega a verbalitzar”. Podeu descarregar-vos l’article complet entrant aquí i clicant sota la imatge de la coberta.

El gran escriptor J.M. Coetzee definí Roth com l’emperador de la nostàlgia en un article, que publicà amb motiu de la traducció a l’anglès d’un recull de relats de l’escriptor centreuropeu. Podeu llegir aquí l’article en anglès, i aquí us podeu descarregar la traducció de la primera part de l’article, publicada a L’Avenç núm. 270 (juny de 2002).

nota_musical_petita

film_petit

Roth a la gran pantalla

Das falsche Gewicht (Bernhard Wicki, 1971)

Bernhard Wicki és el director de Das falsche Gewicht, una adaptació inusualment fidel de la novel·la de Roth. Malgrat ser originalment una pel·lícula per a la cadena de televisió ZDF, va arribar a les sales de cinema l’any 1973. Filmada a Hongria, compta amb Helmut Qualtinger interpretant el paper protagonista d’Anselm Eibenschütz.

Radetzkymarsch (Michael Kehlmann, 1965) / (Axel Corti i Gernot Roll, 1994)

Pel que fa a les versions de la novel·la La marxa Radetzky (1932), destaquem una versió cinematogràfica de l’any 1965, dirigida per Michael Kehlmann amb Helmut Lohner en el paper principal.

 

Per altra banda, més tard, l’any 1995, Axel Corti i Gernot Roll van crear una nova versió televisiva protagonitzada –entre d’altres– per Max Von Sydow i Charlotte Rampling.

Trotta (Johannes Schaaf, 1971)

Cinta alemanya amb guió de l’actor Maximilian Schell basada en La cripta dels caputxins (1938), publicada per L’Avenç l’any passat. La producció va ser presentada als Oscars per la RFA com a candidata a millor pel·lícula de parla no anglesa.

Hiob (Michael Kehlmann, 1978)

Versió, que consisteix en una sèrie amb tres parts protagonitzada per Günter Mack, de Job. Història d’un home senzill (1930). Aquesta novel·la va ser publicada l’any 2012 per Els llibres de L’Avenç amb traducció de Judith Vilar.

La leggenda del santo bevitore (Ermanno Olmi, 1988)

Possiblement l’adaptació més popular de La llegenda del sant bevedor (1939), la darrera obra de l’autor alemany. Protagonitzada per Rutger Hauer, la pel·lícula va guanyar el Lleó d’Or del 45è Festival de Venècia.

Das Spinnennetz (Bernhard Wicki, 1989)

Adaptació de La teranyina (1923), la primera novel·la –inacabada– de Joseph Roth, sota la direcció de Bernhard Wicki. També va ser presentada als Òscars per la RFA, sense èxits, essent la darrera pel·lícula presentada abans de la reunificació alemanya. La pel·lícula està protagonitzada per Klaus Maria Brandauer.

 

Job. Història d’un home senzill (1930) és l’obra de Roth més present en el panorama teatral. En destaquem dues versions alemanyes: una estrenada al Konzert Theater de Bern el 19 de setembre de 2015 sota la direcció artística de Ingo Berk.

L’altra, protagonitzada per Bernd Moss i dirigida per Anne Lenk, va ser estrenada al Deutsches Theater, més recent, del març d’enguany.

Roth en imatges

Exiliat a París des de l’any 1933, Joseph Roth hi va escriure El pes fals el 1937, així com també L’anticrist (1934), La cripta dels caputxins (1938) o La llegenda del sant bevedor (1939). Vivia al Barri Llatí de la capital francesa, concretament a sobre del Café Le Tournon, on Roth passava gran part del dia. El cafè representava un espai de creació i de trobada amb altres escriptors, sobretot alemanys amb condició d’exiliats com ell mateix.

1-roth-cafe

Roth al Café Le Tournon. París, 1938. Font: Künste im Exil

 

2-cafe-des-exiles

Café des exilés, caricatura recent, de l’any 2012, creada per Rainer Ehrt on hi podem veure, d’esquerra a dreta, a Heinrich Mann, Alfred Kerr, Thomas Mann, Walter Benjamin, Alfred Döblin, Bertolt Brecht, Joseph Roth, Lion Feuchtwanger, Klaus Mann, Anna Seghers, Ernst Toller i Egon Erwin Kisch. És probable que es tracti del Café Le Tournon.  Font: Künste im Exil

De forma similar al protagonista d’El pes fals, el qual intenta oblidar la infelicitat, la solitud i la incertesa de la seva existència amb el poder de l’aiguardent, Roth converteix l’alcohol en la seva subsistència vital per tal d’allunyar-se de la seva complicada situació personal i econòmica. Al 27 de maig de 1939, pocs dies després de la trista pèrdua del dramaturg Ernst Toller, la beguda va posar punt i final a la vida de Roth.

 

caricatura-roth-2

Caricatura de Bil Spira que mostren a Roth bevent en els seus últims dies de vida. París, 1939. Font: Künste im Exil

 

 

Joseph Roth (Brody, Galítzia, 1894 – París, 1939)

joseph_roth_1926

Escriptor en llengua alemanya, d’origen jueu, va reflectir com cap altre l’ocàs de l’imperi austrohongarès després de la primera guerra mundial. L’ascens del nazisme, que va prohibir els seus llibres, l’obligà a exiliar-se d’Àustria i refugiar-se a París, on morí alcoholitzat. La seva obra, en què destaquen, a més, novel·les com Hotel Savoy o La marxa de Radetzky, ha estat en els darrers anys objecte de reconeixement. Autor realista, va evolucionar des de l’expressionisme alemany fins a la “Neue Sachlichkeit” (Nova objectivitat). Publicada el 1930, Job. Història d’un home senzill és precisament la novel·la que marca aquesta transició, i el primer èxit editorial de l’autor. Va ser publicada a L’Avenç el 2012 en traducció de Judith Vilar. La cripta dels caputxins va ser publicada el 1938.

Aquí podeu accedir a la seva entrada de la Viquipèdia.

Jaume Creus, el traductor

jaume-creus

Jaume Creus i del Castillo (Barcelona, 1950) és poeta i traductor. Ha traduït de l’alemany, l’eslovè, el francès, l’italià, el txec i el rus. A L’Avenç ha signat les traduccions de Lady Macbeth del districte de Mtsensk de Nikolai Leskov; de Michael Kohlhaas de Heinrich von Kleist; i de La cripta dels caputxins, també de Joseph Roth.

Aquí podeu accedir a la seva entrada al portal de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

 

Ressenyes sobre El pes fals

 

“Una doble nostàlgia”  escrita per Jordi Llovet i publicada el 5 d’octubre de 2006 a El País. Llovet afirma el següent:

“[…] vist des del punt de vista de la història de la literatura de Centreuropa, el llibre posseeix l’enorme interès de situar-se entre les tendències més espirituals i més intel·lectuals de la literatura austríaca d’abans i després de l’ensulsiada (Kafka, Musil) i una tradició entre jueva i eslava d’allò més apassionant quan un llegeix amb la mirada fixa, però entelada, en les literatures del mig d’Europa (i de totes les seves vicissituds) i en les literatures en certa manera molt més sòlides de la tradició eslava, la russa per començar. Si el lector es situa davant aquesta novel·la amb un ull fixat en la gran tradició alemanya (a la qual jo no diria mai que Roth hi pertangués del tot) i un altre en la tradició eslava -potser amb l’ull atent a les narracions de Tolstoi, més que Dostoievski en aquest cas d’avui-, llavors llegirà aquest llibre magistralment traduït per Jaume Creus -que no abandona les formes de pretèrit simple, ni els puix ni els car ni els llur, perquè no deu voler- amb l’alegria que desperten, sense més ni més, les obres de ficció senzillament ben construïdes.”

Joseph Roth, als confins de l’Imperi Austrohongarès“, escrita per Damià Alou i publicada el 8 d’octubre de 2016 al diari Ara. En destaquem el següent fragment:

“L’argument es planteja al principi com un duel entre Eibenschütz i Jadlowker, però quan condemnen aquest últim a presó no és un sentiment de victòria el que sent el primer, sinó “la impressió que l’havien condemnat a ell”. I això sí que és Kafka. Igual que quan Roth ens diu que sentia que tota la seva vida era absurda. Perquè quan Eibenschütz intenta ocupar el lloc del seu rival, ser l’amor d’Euphemia, es troba amb una altra sorpresa que no desvelaré i que li fa pensar això: “Tot d’una li semblà que desitjava aquella dona no ja per amor com fins aleshores, sinó per odi”.

Perdut, a partir d’aquí, enmig d’una trama en què ell és només un titella, incapaç de plantar cara a les forces dels homes i del paisatge, Eibenschütz s’encamina a poc a poc cap a un final que ens podem imaginar quin és, però no com. En aquest món que ens dibuixa Roth, on el vent “no semblava venir de cap direcció […], més aviat venia del cel”, només l’home que accepta la derrota avançada de l’empresa més absurda, la vida, pot sobreviure. Una lliçó que només ensenyen els grans llibres com aquest.”

Finalment, us deixem amb un vídeo fet per dos crítics literaris de la llibreria Documenta. A part d’El pes fals, de Joseph Roth, parlen també de la novel·la Els papers d’Aspern , de Henry James (abmdués publicades per L’Avenç el 2016). Podeu visionar el vídeo clicant aquí.

 

El pes fals, text original en alemany

Aquí podreu consultar el text original en alemany d’El pes fals, gràcies al Projecte Gutenberg.

 

El text també ha estat traduït al castellà:

El peso falso. Traducción de Miguel Sáenz. Madrid: Siruela, 2003

 

Per reflexionar…

El pes fals conté una sèrie de reflexions sobre temes universals que es desgranen de la pròpia trama. A través d’Anselm Eibenschütz, Roth aborda certes qüestions sobre la vida que sempre acompanyaran a la realitat humana. Una d’elles és la incidència de les nostres decisions en l’evolució vital, és a dir, la pugna entre la nostra llibertat i el determinisme teològic. En un moment de la novel·la, Anselm, veient-se atrapat en la corrupció de Zlotogrod, emet la següent reflexió sobre el transcurs que ha pres la seva existència:

Ell romangué molta estona despert i mirant la lluna a través de la lluerna, i es va sentir absurd i estúpid. Tota la seva vida era absurda. Quin mal déu l’havia dut fins a l’Euphemia? Ben aviat l’ispector Eibenschütz va creure que s’havia tornat boig, només perquè se li havia acudit la frase: «Qui governa el món, al capdavall?…» La seva por fou tan grossa que, com per avançar-se i acomplir ell mateix el seu destí, s’incorporà al llit i en veu alta pronuncià la frase: «Qui governa el món, al capdavall?…» Era ben bé com qui, per por de la mort, intentés matar-se. Però continuà vivint i es preguntava: «Estic veritablement mort?… He perdut veritablement el senderi?»

Tornar a la fitxa del llibre