Dossier de Lectura: L’Eclipsi

L'eclipsi

Dossier de Lectura

L’Eclipsi

 

prova 2 eclipsi

Facebooktwittergoogle_plusmailFacebooktwittergoogle_plusmail

Tenim un Perec més!

Diu Adrià Pujol

“Estic content.

Després d’un lustre fotent-m’hi de lloros, intermitentment, després de lluites i de ribots lingüístics, de fregir-m’hi el cervell i d’hores d’insomni, L’Eclipsi (de Georges Perec), surt el 9 de febrer de 2017.

Espero que els llibreters li cedeixin el lloc que mereix. No ho dic pel meu esforç, ben segur que no és el més pertinent, fer-se l’heroi, sinó que ho exigeixo, com qui diu, perquè Georges Perec sempre és digne de festeig. Ni que sigui entre els devots, que som legió, tot i que sovint semblem un pilot d’obsedits. Tot i que sovint no moguem soroll.

L’Eclipsi és, de moment, el projecte llibresc que més he volgut que sortís de les ombres il·lusòries del simple propòsit. Lluny, llunyers i boirosos, queden els dies de somieig, els intents demolits, les proves innocents de l’impossible.

L’Eclipsi és un tipus de versió que em somou l’esperit. Ni és fidel, ni és infidel: reprodueix el joc del model, ressegueix el prototipus, però és evident que en treu un exemple nou. Seguint el consell de col·legues més experts que jo (sobretot de l’Hermes S., un monstre), L’Eclipsi és un llibre nou, però no ho és gens, ensems, sobretot si posem l’espill i el confrontem.

Que sigui el lector el qui tingui l’últim mot.

L’Eclipsi és, per entendre’ns i en resum, és un digerit. Però en direm coses, els dies que vénen, que en tenim per oferir i per vendre un munt. De moment, l’únic que puc sostenir, sense que sembli boig, és que em pessigo per creure-m’ho.

Un reconeixement pels editors, pel corrector, per tots els qui m’heu fet de suport, i que visqui Perec!”

L’Eclipsi és un dels llibres més coneguts de Georges Perec. I un dels més insòlits, si tenim en compte les regles de constrenyiment que el governen. L’Eclipsi és l’exposició d’un periple, el d’un grup de gent que descobreix els vincles obscurs que cusen tribu i destí. Un membre de l’estirp es fon, no és enlloc. Mentre el busquen, s’obren les portes d’un món misteriós, terrorífic, i desfermen el poder de destrucció immens que tenen els mots. El desig de conèixer esdevé un verí que, lent però segur, condueix el grup fins l’extermini. Secrets, morts, lectures perilloses, silencis i enigmes, L’Eclipsi és un thriller sobre el buit, el lloc del regne ocult que regeix les memòries, les percepcions i decisions dels individus. Membre insigne de l’OULIPO, Georges Perec és conegut pels seus llibres indiscutiblement curiosos. L’Eclipsi és un monument lingüístic, recorregut per l’esperit lúdic d’un escriptor ple d’enginy i deler únics.

Perec a L’Avenç

Aquest és el tercer Perec que incorporem al nostre catàleg. Georges Perec és un grandíssim escriptor. A banda de les seves evidents qualitats literàries, ens interessa també perquè la seva obra respira una preocupació constant per la memòria, que és també un dels eixos, sinó el més important, de la nostra línia editorial. A més, també són sempre un repte per als seus traductors, i suposen un valor afegit. Perec va escriure La Disparition el 1969.

Ellis Island

El 2008 L’Avenç va publicar en traducció de Margarida Casacuberta Ellis Island. És un text breu i intens, amb el tema de fons de l’exili i la dispersió, que expressa la seva concepció de la literatura com un acte de memòria. Perec el va escriure el 1978 per al guió d’un documental sobre Ellis Island, l’illot del port de Nova York que feia de porta d’entrada dels immigrants europeus al somni americà.

AVEN030-PerecW-660x1024

El 2011, també en traducció de Margarida Casacuberta, vam publicar W o el record de la infantesa, on s’alternen dos relats paral·lels: la descripció angoixant d’un món remot i imaginat i els records d’una infantesa viscuda durant la Segona Guerra Mundial. De l’encreuament de totes dues històries, n’emergeix lentament l’horror de la història col·lectiva d’Europa.

nota_musical_petita

R_p Perec

Els lipogrames han estat utilitzats en algunes cançons o jocs infantils. Joan Miquel Oliver, el compositor i guitarrista dels mallorquins Antònia Font, va recrear –ajudat pel seu fill Joanet– la coneguda cançó “Una mosca volava per la llum”, una cançó inclosa al disc Musiquetes per la Bressola (Propaganda pel Fet!, 2008).

El gènere musical on els lipogrames han tingut més fortuna ha estat el rap. En castellà, en trobem alguns exemples amb l’MC d’Albacete Nach, amb la seva cançó “Efectos vocales” del disc Un día en Suburbia (Universal, 2008); o fins i tot els punks madrilenys Mamá Ladilla amb “En el vergel del Edén”, inclòs a Analfabada (Lemuria Music, 2002). Nach rapeja diverses estrofes emprant només una única vocal, mentre que Mamá Ladilla utilitzen la lletra ‘e’ durant tota la cançó.

L’argentí Raúl Alberto Antonio Gieco, conegut popularment com León Gieco, de gran popularitat al seu país, va jugar amb la ‘o’ a la seva cançó “Ojo con los Orozco”, del disc Orozco (EMI Argentina, 1997).

Del país de Georges Perec hem trobat Stego MC, un raper francès que l’any 2014 va publicar “Sans eux”, una cançó que ometia, igual que el seu compatriota, la lletra ‘e’.

El compositor i actor italià Stefano Calabrese va voler jugar amb l’absència de la lletra ‘r’ a la seva cançó “Canzone senza R”, inclosa a l’àlbum autoeditat Tutta una commedia (2000)

Però sens dubte, el rei dels lipogrames cantats és el canadenc Andrew Huang. Músic i productor, és ja una personalitat a YouTube amb les seves rimes i els seus jocs de paraules. Ha enregistrat prop de 50 discos, i les seves cançons sumen més de 60 milions de visualitzacions. Els seus hits “Rapping without the letter E” i, sobretot, l’homenatge a l’autor de L’eclipsi Georges Perec, “Check Perec”, són dues de les seves creacions més afortunades.

film_petit

No hi ha encara cap adaptació dinematogràfica de La Disparition, però sí podem compartir una entrevista de la televisió francesa del 1969 en què Perec parla del llibre.

Georges Perec

Georges Perec (1936-1982) és un dels escriptors cabdals i innovadors de la literatura francesa del segle XX. Va néixer a París en el si d’una família de jueus polonesos que va patir la persecució nazi (el seu pare va morir després de ser ferit al front i la seva mare deportada en un camp de concentració). Va ser membre de l’Oulipo, grup de literatura experimental, i és autor de llibres ja clàssics com Les coses i La vida (instruccions d’ús). L’Avenç ha publicat Ellis Island (2008) i W o el record d’infantesa (2011), tots dos en traducció de Margarida Casacuberta.

L’Eclipsi

Diu Adrià Pujol

Sospito que, en general, als lectors recalcitrants de La vie mode d’emploi (1978) els fascina molt més conèixer els aspectes formals que regeixen la novel·la que no pas els interessen el centenar llarg d’històries que s’hi expliquen. I aquest és un fet recurrent entre els lectors de Georges Perec. Menys en el cas d’Espèces d’espaces (1974), que de seguida va ser abduïda per antropòlegs, per arquitectes i sociòlegs, la resta dels seus llibres se solen llegir com si fossin el material ludolingüístic d’un fabricant de passatemps. Amb mig somriure. Amb les antenes plegades. O per dir, només, que s’han llegit.

Enciclopèdic abans de l’existència d’Internet (l’única manera de ser-ne), abans de la popularització de la xarxa (que provoca la floració impenitent d’afeccionats a jugar amb les paraules), Georges Perec va ser i és venerat en l’únic país capacitat per a fer-ho, França.

Al seu costat, Raymond Roussel és un cantamanyanes, però ja se sap que comparar implica una tria mal intencionada de part del qui compara.

A mi em sembla un aede, aquells que componien i recitaven poemes èpics a l’antiga Grècia. Sempre la mateixa història, però amb canvis constants, per no avorrir el públic. Incorporacions, elisions, combinatòries, tota l’artilleria de la paraula oral. I detalls, detalls sobre la marxa, per crear imatges en la closca dels espectadors. Georges Perec, obsedit per la paraula, per les llistes i per indicar fins l’últim detall de les persones i dels llocs, no es cansa de recitar, perquè ens fem una idea, idees, sense la concurrència de les imatges fabricades amb altres suports –tot i que el cinema sempre el va atreure i tot i que, de fet, una mica més i esdevé pintor.

La Disparition (1969) no tant, però amb Les Revenentes (1972) el lector se sent com aquells analfabets en la foscúria dels temples, escoltant missa llatina, sense entendre-hi res, però corpresos per la sensació (litúrgica) que alguna cosa terrible i bonica s’amagava darrere el psalm del predicador.

Ulcérations (1974) és el seu llibre més jueu i encalmat, podríem dir-ne el més cabalístic, perquè contempla l’escrúpol de la combinatòria amb la fredor del qui sap què busca. W ou le souvenir d’enfance (1987), en canvi, és el més sionista, en el sentit que poua del vinagre de l’abscència forçada. Sionista malgré lui.

Quel petit vélo à guidon chromé au fond de la cour? (1966) és un tractat de retòrica jovenívola, tan habitual en les obres primerenques. Ja s’hi endevina el gust perequià per les històries del tipus a la vora del foc.

A l’OULIPO hi ha de tot, pencaires i diletants. Tenen la cadència magnètica de la secta i el postureig del club elitista. Els que conec són molt bona gent, en especial el bo d’en Pablo Martín. Marcel Bénabou, testa venerable, em va semblar un home encantador, però que vivia massa dels bolos en nom de l’amic traspassat.

Les choses (1965) el vaig llegir massa jove.

Si Perec és al cel amb Gordon Pym, amb el Capità Acab i amb Robinson Crusoe, fa de bon pensar que beuen amontillat i que Borges, per aiguader, no hi és del tot convidat. Cortázar una mica més. I Bioy i Calvino callen.

Tentative d’épuisement d’un lieu parisien (1982) és un plom de text, però té aquella cosa postmoderna que enganxa: la irreverència, i la promesa que al darrere hi ha un despull dels grans relats, un desemmascarament.

Queneau és perillós, perquè es presta a imitar-lo només fullejant-lo.

Récits d’Ellis Island (1979) és en camí d’arribar-me.

La boutique obscure. 124 rêves (1973) em recorda un experiment que un amic meu i jo vam fer a mitjans dels noranta. Apuntàvem els somnis i ens intercanviàvem les llibretes mensuals. Al cap d’un temps, somiàvem el mateix. Ni fart de vi se m’acudiria publicar allò.

He llegit més papers sobre Perec que papers de Perec.

No m’impressionen gaire les llistes exegètiques sobre la quantitat de jocs de paraules que va fer servir Georges Perec. El seu és un tema de consciència, en aquest cas, i no pas de capacitats –que estan fora de dubte. D’altres usen ginys lingüístics idèntics sense ser-ne conscients. El que m’impressiona, tanmateix, de Perec és la seva llibertat, i la tenacitat per picar tanta, tanta pedra.

Podeu veure també les entrades sobre Perec a Visat i al web de l’Association George Perec.

Textos sobre La Disparition

Marc Parayre, “La Disparition: Ah, le livre sans e! El Secuestro: Euh… un livre sans a?”, Formules. Revue des litteratures à contraintes, núm. 2 (1998), p. 61-70.

Màrius Serra, “La Disparition, de Georges Perec”, dins Verbàlia 2.0, Barcelona: Empúries, 2010, p. 347-350.

Enrique Vila-Matas, “Muerte y silencio de una vocal“, Revista de Libros, 1/6/1997.

[endsection

Versions de Perec

El primer repte amb què s’enfronten els traductors de La Disparition és triar la vocal que eliminaran. Veieu aquí quines han estat, fins ara:

A 

Sense A —com el català— al castellà (1998) i al japonès (2010)

Castellà: Georges Perec, El secuestro. Traducción de Marisol Arbués, Mercè Burell, Marc Parayre, Hermes Salceda y Regina Vega. Barcelona: Anagrama, 1997.

Japonès: Georges Perec, Enmetsu. Traducció de Shuichiro Shiotsuka. Tòquio: Suiseisha, 2010.

E

Sense E a l’alemany (1986), l’anglès (1995), l’italià (1995), el suec (2000), el turc (2005), el neerlandès (2009), el romanès (2010) i el croat (2012)

Anglès: Georges Perec, A Void. Traducció de Gilbert Adair. Londres: The Harvill Press, 1995. [Entre d’altres.]

Italià: Georges Perec, La scomparsa. Traducció de Piero Falchetta. Nàpols: Guida, 1995.

O

Sense O al rus (2005)

 

Rus: Georges Perec, Istchezanie. Traducció de Valéri Kislov. Sant Petersburg: Ivan Limbakh, 2009.