Dossier de lectura Teatre polèmic

Dossier de Lectura

Teatre polémic

 

Facebooktwittergoogle_plusmailFacebooktwittergoogle_plusmail

 

A la primera dècada del segle XX, en un clima d’ebullició social a Catalunya, en plena lluita política entre catalanistes i republicans, Santiago Rusiñol es decanta, tot deixant enrere la seva etapa simbolista, per portar als escenaris un teatre absolutament popular, marcadament polític i clarament polèmic. Amb l’irreverent sentit de l’humor que sempre el va acompanyar, el ja reconegut artista i escriptor s’aplica a combatre tots aquells discursos ideològics encaminats solament a aconseguir, en detriment del benestar individual i col·lectiu, un rendiment electoral. Per això, disparant en totes direccions, desemmascararà els tòpics del progressisme, del tradicionalisme, del catolicisme, del catalanisme, del republicanisme i de l’espanyolisme mitjançant un exercici de qüestionar símbols, mites o estereotips, alguns dels quals són encara plenament vigents. El volum inclou sis obres de teatre de les més conegudes, aplaudides i polèmiques de Santiago Rusiñol: Llibertat! , Els Jocs Florals de Canprosa , L’Hèroe , El Místic , El bon policia i La ‘merienda’ fraternal.

 

Rusiñol i L’Avenç

L’Avenç núm. 425 (juliol 2006) “Santiago Rusiñol en terres gironines”, de Susanna Portell, sobre una exposició al Museu d’Art de Girona que reconstruïa la vinculació del pintor i escriptor modernista Santiago Rusiñol amb les comarques gironines, iniciada en la seva època de formació i continuada fins pràcticament el moment mateix de la seva mort.

L’Avenç núm. 325 (juny 2007) “La mirada trista de Rusiñol” de Francesc Nel·lo: Article sobre la reedició que es va fer de la novel·la coincidint també amb el centenari de la seva publicació, i que incorporava il·lustracions de Casas i rodolins de Gabriel Alomar.

L’Avenç, núm 452 (desembre 2018), Els Jocs Florals de Canprosa: una oportunitat desaprofitada?, d’Albert Fabà. Des que es va inaugurar el TNC, el 1997, amb L’auca del senyor Esteve, s’hi han pogut veure ben poques obres de Rusiñol. Aquesta temporada, el TNC, amb l’Epicentre Santiago Rusiñol, repara aquest oblit, però amb una primera proposta que planteja alguns interrogants.

L’Avenç, núm 452 (desembre 2018) La figura del tapís rusiñolà, de Joan Todó. Raül Garrigasait ha publicat “El fugitiu que no se’n va”. El llibre que apareix en un context de recuperació de la literatura modernista. Aquesta operació de rescat no tan sols passa per situar Rusiñol en la tradició europea, sinó també per treure a la llum les tensions ocultes sota el folklore.

L’Avenç, núm 452 (desembre 2018) Músics a l’escenari, de Joaquim Rabaseda. El Teatre Nacional de Catalunya acaba de tancar les funcions d’una versió musical d’Els Jocs Florals de Canprosa, dirigida per Jordi Prat i Coll, dins l’Epicentre Santiago Rusiñol, una bona ocasió per reivindicar el plantejament espectacular de l’artista quan feia de dramaturg.

nota_musical_petita

 

Rusiñol i la música

El director de l’obra Els Jocs Florals de Canprosa –una de les cinc recollides a Teatre polèmic)-, estrenada dins l’Epicentre Rusiñol al TNC, a l’octubre del 2018,  li va donar forma de musical en tota regla on entraven cuplets, sardanes, ball i cançons contemporànies dels anys vuitanta, i fins i tot tonades en castellà com ara Me gustas mucho (Rocío Durcal i Manolo Escobar). Però potser estaria bé preguntar-se per la música que va acompanyar a Rusiñol, la música i els músics del modernisme que d’una manera o una altra van tenir connexió amb l’autor. Parlem de peces d’Enric Morera, Enrique Granados, Manuel de Falla, Isaac Albéniz i Erik Satie, entre d’altres, composicions en la seva majoria de finals del segle XIX i principi dels XX, que formen part dels corpus musicals del Modernisme.

Enric Morera

Enric Morera (Barcelona, 1865), fou un compositor català prolífic, que va escriure mig centenar de partitures per a l’escena, nombroses obres simfòniques i poemes corals, concerts i una missa de rèquiem, encara que sobretot és conegut per les seves sardanes. La seva obra s’adscriu a l’estètica neoromàntica del nacionalisme musical català. Morera es va relacionar amb el grup del modernisme català i freqüentava sovint Sitges, on va establir amistat amb el capdavanter del moviment modernista, Santiago Rusiñol, que li va escriure L’alegria que passa (1898). Us deixem aquí alguns links on podeu explorar algunes de les seves obres:

Obres clàssiques:

http://www.rtve.es/alacarta/audios/album-de-discos/album-discos-enric-morera-09-06-12/1432318/

http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SALBUMD/mp3/3/3/1339244584533.mp3

https://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Morera_i_Viura

 

Cobles i sardanes:

https://www.musicsperlacobla.cat/compositor.php?autor_id=132

 

Isaac Albéniz

Ccompositor i intèrpret de piano català de renom internacional va tenir entre les seves amistats a Enric Morera i Santiago Rusiñol i Granados. Val la pena destacar una composició: Azulejos (1909), que va completar Enrique Granados.

 

Erik Satie

Rusiñol, com a pintor, va retratar al compositor Erik Satie. Aquí trobareu dues de les seves composicions de l’època:

Gnossienne n.1 i  Gnossienne n.4

film_petit

Rusiñol a la gran pantalla

Potser l’obra més cinematogràfica de Rusiñol ha estat L’auca del senyor Esteve. La primera adaptació a la gran pantalla, amb el títol original del llibre va anar  a càrrec de Lucas Argilés, el 1929.

L’any 1984 es va estrenar una versió cinematogràfica per a la televisió de l’obra L’Auca del senyor Esteve. dirigida per Pere Planella i Jaume Santacana, i protagonitzada per Rafael Anglada i Joan Borràs.

Rusiñol a escena

Santiago Rusiñol va ser un dels grans ambaixadors de la modernitat a Catalunya, a més de provocador de nombroses polèmiques amb els principals moviments polítics del segle XIX al XX. Per això, aquest any el TNC ha volgut dedicar l’epicentre patrimonial de la temporada 2018/2019 a Santiago Rusiñol i el seu relativisme ideològic. En el marc de l’espai batejat com Epicentre Rusiñol, el TNC va organitzar una exposició i tot un seguit d’espectacles i activitats amb la col·laboració de diverses entitats de la ciutat. En aquest mateix marc s’enquadra la col·laboració del TNC amb L’Avenc en la publicació de Teatre polèmic de Rusiñol i amb Edicions 1984, de l’assaig  El fugitiu que no se’n va, de Raül Garrigasait.

Us convidem a consultar el calendari d’activitats de l’Epicentre Rusiñol. Els jocs florars de Canprosa, al TNC, va inaugurar la programació a l’octubre; el novembre va ser el torn d’Orationibus, un concert performance d’Albert Arribas a partir de textos de Santiago Rusiñol i peces musicals d’Enric Morera, i el 4 de desembre, Annus Irritabilis, a partir de l’obra L’any de la picor, una féerie amb textos de Rusiñol i música d’Enric Morera. Cal destacar que el TNC estrenarà també, el proper 19 de desembre, La ‘niña gorda, la primera adaptació al teatre de l’obra homònima de Rusiñol, a càrrec Jordi Oriol i sota la direcció de Xavier Albertí.

Us deixem aquí el tràiler de l’obra amb la qual es va inaugurar l’Epicentre del TNC del 2018, Els Jocs Florals de Canprosa:

 

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861‐Aranjuez, 1931)

És un dels més grans i més populars escriptors catalans del començament del segle XX i un dels capdavanters del modernisme artístic i literari. Fill d’una família de fabricants tèxtils, amb vint-i-nou anys, casat i amb una filla, ho abandona tot per emprendre la vida d’artista. Format a París com a pintor, aviat comença també a escriure. Vinculat al grup de L’Avenç, conrea el teatre, primer dins el corrent simbolista (L’alegria que passa, 1898-99) però aviat opta per un teatre professional i crític amb la realitat: Llibertat! (1901) i El pati blau, L’Heroi i El Místic (1903). És aleshores que, orientat cap al gran públic, escriu també novel·la com la cèlebre L’auca del senyor Esteve (1907), més endavant portada al teatre.
Sobre Santiago Rusiñol podeu trobar més informació a la pàgina de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Les seves obres completes estan recopilades al web de l’IEC, i d’algunes d’elles hi ha disponible el PDF.

Aquí us deixem un documental sobre la vida de l’autor.

Teatre polèmic als mitjans 

Voleu saber què ha dit la premsa d’aquest recull d’obres de teatre de Rusiñol? Aquí van algunes pinzellades:

Savis, rars, impossibles, per Jordi Puntí (El Periódico 28/9/2018). “S’ha de burxar. No sempre ens hem de conformar amb els llibres que ens diuen que són els que compten, des de fa dècades o fins i tot segles. […] És el mateix impuls, imagino, que mou a Edicions de 1984 quan recuperen l’obra de Juli Vallmitjana –com la recent De la ciutat vella–, o de L’Avenç quan rescata les novel·les de Santiago Rusiñol, o de L’Altra quan reedita l’obra de Gaziel, com ara Meditacions en el desert.

Merdejar Rusiñol des de l’amor, per  (Núvol 30/9/2018). per Gerard E.Mur: “Els Llibres de l’Avenç contribueixen amb una compilació de sis peces. Teatre polèmic, “un volum esplèndid”, amb un altre pròleg de Casacuberta. L’aplec inclou Llibertat!, L’hèroe, El místic, El bon policia, La “merienda” fraternal i els citats Jocs. Per Albertí, la compilació prova “l’absoluta llibertat creativa” de Rusiñol, de vegades, però, limitada per un “factor d’autorepressió”, propi del seu temps. Veu en l’escriptor el “gran refundador” del teatre català (“amb ell comença tot”), i cita a Pla (“teatre acomodatici, de gag lingüístic i prou”) per desmentir-lo: “És hora de trencar aquesta percepció. Rusiñol és molt més que el Rusiñol que creiem conèixer. De fet, el melic de la seva creació és ell mateix, el seu propi jo”.

Rusiñol: fuera las manos ideológicas de la cultura, per Carles Geli (EL País 2/10/2018): “..volumen con rico prólogo de la gran experta Mita Casacuberta, pero con la discutible opción de normalizar el uso incorrecto del castellano que caracterizaba al escritor”

 

 

Altres llibres de l’autor a L’Avenç

L’Avenç ha publicat una reedició de les seves Màximes i mals pensaments (1927): Recull de dues-centes sentències morals que comparteixen la concisió i la capacitat de provocar un xoc intens en el lector. Revelen no només el peculiar sentit de l’humor i la ironia agredolça que sempre havien acompanyat Rusiñol, sinó també una visió melancòlica, amarga i desencisada, de l’existència.

També ha fet una nova edició de la seva trilogia de novel·les paròdiques:

El català de La Manxa (1914): Un obrer revolucionari català es refugia en un poble de la Manxa, on torna a posar en funcionament un vell molí i on pretén difondre la bona nova de l’emancipació social. La novel·la de Rusiñol esdevé així no només una paròdia del Quixot, sinó també una aguda reflexió sobre la dificultat de regenerar Espanya des de Catalunya.

La ‘niña gorda’ (1917): Una novel·la terrible, hiperbòlica, esperpèntica on l’humor de Santiago Rusiñol abandona la bonhomia i s’acosta a l’expressionisme alemany. Una paròdia de La dama de les camèlies que prefigura la pel·lícula Freaks de Tod Browning i avança la moda actual dels cossos tatuats.

En Josepet de Sant Celoni (1918): En Josepet de Sant Celoni és el fill, probablement, d’un secretari d’ajuntament caracteritzat pels seus pocs escrúpols amb els diners públics. Després d’explicar-nos les circumstàncies del seu naixement i de la seva peculiar educació, la novel·la segueix les peripècies del protagonista i els seus diversos oficis, que inclouen un viatge per Espanya com a venedor de comerç. Finalment, els seus negocis poc clars li permetran passar a ser, de Josepet, a Don Josep. Serà aleshores que podrà culminar la seva ascensió social, i la seva fortuna personal, com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Solidaritat Catalana, encarregat del clavegueram.

 

Tornar a les dades del llibre