Dossier de Lectura:
La ‘niña gorda’

Cal registrar-se per veure aquest contingut

Dossier de Lectura

La niña gorda

Facebooktwittergoogle_plusmailFacebooktwittergoogle_plusmail

 

nota_musical_petita

La niña gorda és un fenómeno sense nom, una criatura de dimensions desmesurades…

La proposta musical per a La niña gorda s’obre amb un fragment de la banda sonora de The Bride of Frankenstein (James Whale, 1935), una composició de Franz Waxman que combina elements de romanticisme amb recursos habituals de les músiques per a pel·lícules de por de la primera meitat del s. XX. A continuació, “Sobre las olas”, un vals composat per Juventino Rosas l’any 1888 i que sovint forma part de les músiques que acompanyen els espectacles de circ, en especial els números de trapezi. Seguim amb l'”Alexander’s Ragtime Band”, un rag interpretat per Louis Armstrong & His Orchestra, i que pot escoltar-se a la pel·lícula Freaks (Tod Browning, 1932).  La cançó, escrita el 1911, va ser el primer èxit d’un joveníssim Irving Berlin.

Una altra de les criatures estranyes que ens ha donat el cinema –en aquest cas recreant un cas real–, és el John Merrick de The Elephant Man. La llista conté la cançó que obre la pel·lícula de David Lynch estrenada l’any 1980 –obra de John Morris– i que, com La niña gorda, ens mostra la vida de Joseph Merrick (John Hurt), un malalt amb síndrome de Proteus qui, després de servir com a atracció de circ, desperta l’interès –i la compassió– del professor Frederick Treves, interpretat per Anthony Hopkins. L’èxit del film va ser enorme, va guanyar un premi BAFTA a la millor pel·lícula de l’any i va girar els focus de la indústria cap a Lynch. Una adaptació dels llibres The Elephant Man and Other Reminiscences (1923) del propi Treves i The Elephant Man: A Study in Human Dignity (1971) d’Ashley Montagu, que també va ser portada a Broadway l’any 1979 per Bernard Pomerance, i protagonitzada per David Bowie, de qui podem escoltar “Scary Monsters (and Super Creeps)” .

Passem al classicisme de Charles Ancliffe, de qui escoltem “Nights of Gladness” (1912), una de les seves obres més conegudes, que va ser escrita de manera contemporània a la creació de La niña gorda per Santiago Rusiñol. Igual que també era contemporani el compositor tortosí Felip Pedrell, de qui podem escoltar el seu “Amorosa”, una petita peça de l’any 1911 per a veu i piano.

Essencial és la inclusió de Frank Zappa, un dels representants més importants de la contracultura nord-americana, que des de finals dels anys 60 va conceptualitzar una ideologia que contraposava als freaks –els desarrelats– als hippies de l’època. Una de les seves composicions imprescindibles és “Peaches in Regalia”, un tema instrumental inclòs a Hot Rats (1969), disc que juntament amb Freak Out! (1966) recollia la cultura freak de Los Angeles. La llista també inclou “Fine Girl”, una cançó que forma part del disc Tinseltown Rebellion (1974), la gràfica i les cançons del qual fan referència a la pel·lícula Freaks de Tod Browning.

Una recomanació d’Enderrock

film_petit

En llegir La ‘niña gorda’ és inevitable l’associació amb Freaks, però tenim altres suggeriments…

El director Tod Browning (1880-1962) va ser un dels primers cineastes interessats en les persones amb disfuncionalitats físiques, i estava realment obsessionat amb la marginalitat de l’ésser humà. Realitzador, entre d’altres, del primer Dràcula ‘oficial’ (1931) amb Bela Lugosi, Browning va dirigir The Unknown [Garras humanas] (1927), amb Lon Chaney interpretant un llençador de ganivets sense braços i Joan Crawford com la seva obsessió carnal.

La pel·lícula és precursora del seu títol més conegut, i aleshores més connectat amb la temàtica de La ‘niña gorda:’ Freaks [La parada de los monstruos] (1932). Una pel·lícula de culte que a l’època va provocar grans polèmiques, va ser un fracàs comercial i va ser prohibida a Anglaterra durant trenta anys. Escenes com la de l’home sense extremitats que s’encén i fuma una cigarreta, han quedat arrelades a la memòria de qualsevol espectador que hagi vist el film.

Browning, que també es va dedicar a altres gèneres cinematogràfics, va tornar a donar mostres del seu amor a la marginalitat amb The Devil-Doll [Muñecos infernales] (1936), amb Lionel Barrymore com a fugitiu d’una presó que es venja dels seus captors usant gent reduïda a la mida d’una nina i que responen al seu control hipnòtic.

Abans de Browning, el cinema havia manllevat de la literatura arguments sobre personatges singulars, marginals, sobre freaks que no encaixen en societats aparentment desestructurades. Són destacables les adaptacions de The Hunback of Notre Dame [El jorobado de Notre Dame] (Wallace Worsley, 1923) a partir de la novel·la de Victor Hugo, The Phantom of the Opera [El fantasma de la ópera] (Rupert Julian, 1925) o el clàssic de Mary Shelley Frankenstein (James Whale, 1931), que va tenir multitud de seqüeles –molt recomanable Bride of Frankenstein [La núvia de Frankenstein] (James Whale, 1935)–, crossovers com Frankenstein Meets the Wolf Man [Frankenstein y el Hombre Lobo] (Roy William Neill, 1943), o fins i tot paròdies: Young Frankenstein [El jove Frankenstein] (Mel Brooks, 1974).

És interessant destacar Nightmare Alley [El callejón de las almas perdidas] (Edmund Goulding, 1947), protagonitzada per Tyrone Power; una pel·lícula que mescla el món del circ amb els poders mentals, l’alcoholisme, el canibalisme i el món de la psicologia.

Ja a finals dels 70s, un enfant terrible com David Lynch va mostrar a tota una generació el seu catàleg de personatges maleïts, marginals, malaltissos i singulars que han poblat cadascuna de les seves pel·lícules. Un dels catàlegs de freaks més elaborat que un sol creador ha desenvolupat en una carrera. En són dos exemples el seu debut Eraserhead [Cabeza borradora] (David Lynch, 1977) o la cèlebre The Elephant Man [L’home elefant] (David Lynch, 1980), des d’un punt de vista més acadèmic. A la darrera, el món de l’extravagància, de la deformitat, del circ, i sobretot de la dignitat configuren un univers molt proper a La ‘niña gorda’ de Rusiñol.

Amb una temàtica similar, però ambientada a l’actualitat, Peter Bogdanovich va filmar Mask [Máscara] (1985) amb Cher, Eric Stoltz i Sam Elliot, sobre la història d’un noi amb el crani deformat i la seva adaptació social.

La ‘niña gorda’ més famosa del cinema possiblement sigui la transvestida Divine, la diva del realitzador nord-americà John Waters, un dels freaks més inclassificables del cinema modern. Aclamat i odiat a parts iguals per Pink Flamingos (1972), Divine va ser protagonista, entre d’altres, de Mondo Trasho (1969), Polyester (1981 –la primera pel·lícula que es podia veure i olorar alhora amb el sistema Odorama–) o Hairspray (1988), el salt al mainstream de John Waters, que va meréixer un remake i un musical).

El món del cinema gore també ha estat procliu a mostrar criatures marginals amb deformitats. Dos exemples són la trilogia de Basket Case [¿Dónde te escondes, hermano?], iniciada el 1982 per Frank Henenlotter i la tetralogia de The Toxic Avenger [El vengador tóxico], una producció de Troma iniciada el 1984 per Michael Herz i Lloyd Kaufman.

Menció especial mereix el debut d’Álex de la Iglesia, produït per Pedro Almodóvar: Acción mutante (1993), en la qual, en un futur no gaire llunyà, els freaks es rebel·len contra els pijos. Ciència ficció amb un humor no apte per a tots els públics.

I acabem el recorregut amb l’interessant documental Freaks Uncensored! (Ari M. Roussimoff, 1999); una compilació de rareses humanes i la seva relació amb la societat al llarg de la història.

Existeixen moltes col·leccions de postals i fotografies de finals del segle XIX i principis del XX sobre circs, monstres, freaks. Us en destaquem aquesta.

Santiago Rusiñol © Ricard Suñé. Arxiu Mas

Santiago Rusiñol © Ricard Suñé. Arxiu Mas

Santiago Rusiñol (1861-1931)
Podeu trobar més informació a la pàgina de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Les seves obres completes estan recopilades al web de l’IEC, i d’algunes d’elles hi ha disponible el PDF. També un recomanem aquest capítol de la sèrie El meu avi, en què veiem Rusiñol a través del seu nét Normand Cinnamond.

D’altra banda, celebrem la recent reobertura del Cau Ferrat de Sitges, fundat el 1893 per Rusiñol com a casa-taller i convertit en museu públic el 1933.

Portada original

Us enllacem un article de Maria Dasca publicat a la revista Zeitschrift für Katalanistik 26, 2013 sobre La ‘niña gorda’.
Maria Dasca és doctora en filologia catalana per la Universitat de Barcelona (2008), i ha impartit docència en llengua, literatura, cultura i traducció literària a la Universitat de París-Sorbona (2007-2010) i a la Universitat Brown (2011-2012). En l’actualitat és investigadora postdoctoral Beatriu de Pinós a la Universitat Pompeu Fabra. La seva àrea d’estudi comprèn la narrativa contemporània, la recepció literària i l’estudi dels camps literaris.

És també d’interès la ressenya que va publicar l’escriptor Alexandre Plana a La Vanguardia, el 4 de març de 1917.

cubierta_ABAD_imprenta

L’escriptora Mercedes Abad (Barcelona, 1961) té un llibre del mateix títol en què la protagonista d’una sèrie de contes és Susana una ‘niña gorda’.