Dossier Les set vides d’un gat rus

Dossier de Lectura

Les set vides d’un gat rus

 

Facebooktwittergoogle_plusmailFacebooktwittergoogle_plusmail

 

«A la teva edat, em diuen els meus amics, no s’escriuen memòries. Però com més va, més em costa escriure novel·les i potser no en faré cap altra. En canvi, m’agrada de remuntar el riu de la memòria. No inventi res. Només miri de descriure com un explorador honest, un geògraf nostàlgic, un país mític que ha desaparegut com les cançons d’amor d’antany que ja no se senten a la ràdio. Provi d’explorar un continent perdut on no hi vivien cap dinosaure, cap mamut, cap pterodàctil repugnant sinó tota una bona gent que deia naturalment quelcom, llur, cercar i cambra. Mainatge despreocupat, no podia endevinar que seria el testimoni de la fi d’un món.»


Aquest volum, revisat i ampliat per l’autor, aplega la trilogia formada per Una educació francesa, Les meues universitats i El fill del coronel, les seves memòries de joventut. A més, s’hi publica per primer cop La javanesa, un colofó amorós i tòxic, encara radiant, de la seva educació sentimental.

Aquí us deixem diversos articles de L’Avenç relacionats amb els temes que Joan-Daniel Bezsonoff tracta en Les set vides d’un gat rus, o amb les altres obres de l’autor. Alguns dels articles, fins i tot, són fruit de les col·laboracions de l’autor amb la revista.

Articles sobre la societat francesa:

Articles sobre la societat i la història nord-catalanes:

Ressenyes de l’obra de Joan-Daniel Bezsonoff

  • Mestria narrativa, per Lluís Muntada (núm. 435, juny 2017) [ressenya de La ballarina de Berlín]
  • Rescatar l’èpica, per Lluís Muntada (núm. 407, desembre 2014) [ressenya de Matar a De Gaulle]
  • Parla, memòria!, per Lluís Muntada (núm. 383, octubre 2012) [ressenya de Les meues universitats]
  • El bust de Janus, per Lluís Muntada (núm. 349, setembre 2009) [ressenya d’Una educació francesa]

Articles escrits per Joan-Daniel Bezsonoff

A més a més, els relats d’Una educació francesa (2009) van ser publicats anteriorment a les pàgines de L’Avenç com a sèrie mensual al llarg de l’any 2008. El primer capítol, Història, va sortir en el número 331, del mes de gener de 2008.

nota_musical_petita

La música vertebra els relats de Les set vides d’un gat rus, i forma una part fonamental tant de la infantesa de l’autor com de la seva iniciació a la vida adulta. En aquesta secció, hi podeu trobar una tria de les cançons que Bezsonoff esmenta al llarg del volum, així com la pàgina del llibre en la qual s’hi fa referència.

“La complainte de la Butte”, Marcel Mouloudji (1955), pàg. 32

“Je ne sais pas”, Jacques Brel (1972, versió reenregistrada), pàg. 32

“The Things We Did Last Summer”, Frank Sinatra (1946), pàg. 33

“Dans la troupe” (cançó de l’escoltisme francès), pàg. 59

“La balade des gens heureux”, Gerard Lenorman (1976), pàg. 103

“Je fais tout pour vous plaire”, Luis Mariano (1948), pàg. 208

“A usted”, Joan Manuel Serrat (1981), pàg. 230

“Cant de l’enyor”, Lluís Llach, Marina Rossell i Maria del Mar Bonet (1985), pàg. 333

film_petit

Les llengües

En Una educació francesa, Joan-Daniel Bezsonoff confessa que, de petit, li fascinaven els accents. Al llarg de la seva infantesa, l’autor estudia diversos idiomes, i Les set vides d’un gat rus homenatja les llengües minoritàries a l’estat francès que han pogut mantenir la seva vitalitat fins el segle XXI. Podeu consultar els recursos següents per saber més sobre algunes d’aquestes llengües i els territoris on es parlen:

El català a Catalunya del Nord

El 2008, el programa “L’hora del lector”, de TV3, va viatjar a Perpinyà per conèixer l’estat de la literatura catalana a Catalunya del Nord. Com a part de la investigació, el periodista Emili Manzano va entrevistar els escriptors Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís.

El programa “Derbi de variants”, que forma part del magazín “Divendres” de TV3, és una comparació jocosa de diverses varietats del català. El 2011, Joan-Daniel Bezsonoff va prendre-hi part com a representant del català septentrional per debatre la pregunta “Quin accent català és millor per dir “fa fred”?”

Actualment, el canal France 3 Occitanie emet un reportatge setmanal en llengua catalana, “Aquí Sem”. Les darreres emissions es poden consultar en aquesta pàgina. La productora i activista Júlia Taurinyà hi contribueix amb “Petits papers”, una sèrie de vídeos curts que tracten diversos aspectes de la política lingüística a la Catalunya del Nord. 

Finalment, Ràdio Arrels ha emès la seva programació en català des de Perpinyà des del moment de la seva fundació, l’any 1981.

El bretó

El bretó és una llengua celta pròpia de Bretanya, i compta amb aproximadament 200.000 parlants nadius. La cultura bretona va ser protagonista d’un capítol del programa de TV3 “Karakia”, en què la Nathalie comparteix receptes de kouign amann i kig ha farz

El niçard

Niça és un escenari principal en l’adolescència de Bezsonoff: l’autor estudia al Lycée Masséna de la ciutat durant els seus anys d’Hypokhâgne. Alguns habitants de Niça encara conserven el niçard, un dialecte occità que el programa de TV3 “Blog Europa” va investigar l’any 2016.

La nostàlgia

Les històries recollides a Les set vides d’un gat rus són un passeig amarat de l’enyorança d’una joventut que mai no es podrà tornar a viure: com expressa Bezsonoff, «Crec que algun dia la palmaré de nostàlgia. M’agafa plorera quan pensi en tots aquells anys engolits per sempre. Era feliç i no ho sabia.» Entre els records de la seva infantesa que Bezsonoff comparteix amb els lectors, hi trobem la programació de l’agència pública televisiva francesa ORTF. En particular, Bezsonoff esmenta els presentadors Jacques Martin i Catherine Langeais. Aquí, podeu mirar un tast del programa “L’école des fans”, presentat per Martin entre els anys 1976 i 1998. 

Les ciutats i els pobles a França, Catalunya del Nord, Catalunya i Espanya són un teló de fons essencial de molts de les anècdotes que comparteix l’autor al llarg de Les set vides d’un gat rus. Com diu al pròleg del llibre:

Vull compartir la gràcia d’un jardí de roses a Versalles al juny, la modèstia màgica de les torres vora mar a Mers-les-Bains, l’olor de les prades a Massy a la primavera, el gust de les tièlas a Seta a la matinada, la majestat emocionant del turó de Vézelay, tots els matisos dels blaus del pantà de Serre-Ponçon, el sol que es pon darrera de la serralada de l’Esterèu a Canes, les dues torres de la col·legial Nostra Senyora i Sant Nicolau de Briançon que s’endevinen en la llunyania a la fi d’una tarda d’estiu […]

Tot seguit, podreu veure una petita tria de fotos d’alguns d’aquests escenaris.

Nils és el poble rossellonès de Joan-Daniel Bezsonoff, i el dels seus avis.

(Foto per cortesia de Joan-Daniel Bezsonoff)

La família de l’autor viu a diversos pobles durant la seva infantesa, a causa de l’ofici del seu pare, que és metge militar. Alguns d’aquests pobles són Briançon (a l’extrem est de Provença), Breisach am Rhein (un poble alemany fronterer amb França) i Massy (als afores de París).

File:Briançon Cité Vauban La Grande Gargouille.jpg

«Un rec –la Grande Gargouille– davalla pel carrer major» de Briançon (pàg. 27)

(Foto de Louis Chabert)

File:0 Breisach am Rhein - Stephansmünster.jpg

L’església Stephansmünster, a Breisach am Rhein.

(Foto de W. Bulach)

File:Clocher de l'église Sainte Marie Madeleine, Massy (Essonne), France - 018.JPG

El campanar de l’església Sainte Marie Madeleine, a Massy.

(Foto per X-Javier)

flower garden near house during daytime

De petit, l’autor estiueja cada any a Mers-les-Bains, al nord de França, on la seva padrina té un pis.

(Foto de Dylan D’ascoli)

L’autor passa la seva adolescència a Canes i a Niça, on cursa l’Hypokhâgne al Lycée Masséna. A la pàg. 173, descriu Niça com «una Barcelona al peu dels Alps».

aerial photo of houses

La badia de Canes.

(Foto de Jim Thirion)

aerial photo of city beside body of water during sunset

El capvespre i la platja a Niça.

(Foto de Marcus Löfvenberg)

File:2 Avenue Félix Faure, Lycée Masséna, Nice - panoramio.jpg

El Lycée Masséna, a l’avinguda Félix Faure de Niça.

(Foto de M.Strīķis)

Un apassionat de les llengües, Bezsonoff passa un estiu a Salamanca durant els seus anys d’Hypokhâgne per millorar el seu castellà. Cada dia, després de classe, assaboreix les tapes dels bars de la Plaza Mayor.

File:4570-Plaza Mayor de Salamanca. (19859546092).jpg

(Foto de José Luis Cernadas Iglesias)

Durant la seva infantesa, i mentre exerceix com a professor a l’ESGI, Bezsonoff sovint visita el pis petit de la seva padrina Jeanne, al carrer Alembert a París. Aquesta foto retrata el carrer:

File:Rue d'Alembert.jpg

(Foto de VVVCFFrance)

La història d’amor fracassat de la Chantal a La javanesa transcorre pels voltants de Lió. Tot i trobar la ciutat «bonica de nit» (pàg. 443), l’autor remarca que «si mai passeu per Lió, us adonareu aviat que és la ciutat més lletja de França» (pàg. 387).

city skyline view during night

El panorama urbà de Lió, de nit.

(Foto de Mike Benna)

L’autor coneix la Chantal mentre treballa com a professor al liceu Lalande, al municipi de Bourg-en-Bresse.

File:Avenue Alsace-Lorraine - Bourg-en-Bresse - 2004.jpg

(Foto de FRED)

Biografia de l’autor

Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és novel·lista. Amb un avi rus i una formació francesa, ha viscut en diverses ciutats de França, però ha tornat al poble i a la llengua dels seus avis rosellonesos. Les seves novel·les han explorat, amb zel documental, el passat recent de França i la seva relació amb el món colonial. Després d’unes primeres novel·les situades a l’Indoxina i a Algèria, publica dos llibres ambientats en les dues guerres mundials: La guerra dels cornuts (2004), que va obtenir el premi Casero 2013 i el premi Mediterranée 2004, i Les amnèsies de Déu (2005), que va ser guardonada amb el premi Crexells, amb el premi Maria Àngels Anglada i amb el premi Salambó. A Els taxistes del tsar (2007) reportava la seva particular indagació sobre el seu avi rus, que va complementar a Un país de butxaca (2010), sobre els avis catalans. De fet, i sense renunciar a la novel·la històrica (com a Matar a De Gaulle, 2014, o a La ballarina de Berlín, 2017), és en l’exploració pels camins de la memòria personal i familiar on s’ha desplegat amb més força el seu talent, amb una trilogia sobre la infantesa i la joventut que ha anat publicant en els darrers anys a L’Avenç –integrada per Una educació francesa, per la qual va rebre el premi Lletra d’Or 2009; Les meues universitats, on evoca la formació universitària a Niça; i El fill del coronel, on rememora el servei militar a París– i que ara recuperem en un sol volum, amb l’afegit de noves històries a Una educació francesa i La javanesa, una narració inèdita sobre una història encara candent d’amour fou.

Hemeroteca

Tornar a les dades del llibre