Dossier de Lectura:
Catalunya al mirall de la immigració

Cal registrar-se per veure aquest contingut

Dossier de Lectura

Catalunya al mirall de la immigració

Facebooktwittergoogle_plusmailFacebooktwittergoogle_plusmail

 

Repensar-nos des de la demografia…

Maremàgnum, 2014 @JMM/L'Avenç

Maremàgnum, 2014 ©JMM/L’Avenç

L’historiador Genís Barnosell llegeix el llibre d’Andreu Domingo, “un viatge apassionant pel pensament demogràfic català del segle XX, l’interès del qual va molt més enllà de l’acadèmia”. Podeu descarregar-vos el PDF: Genís Barnosell, L’Avenç 408 gener 2015

nota_musical_petita

“Tant de bo la Irina vulgui ballar amb mi…” (“Els nous veïns”, 2012) 

La llista que us proposem recull, per una banda, tota una sèrie d’artistes que han immigrat a Catalunya durant les darreres dècades, important el seu discurs artístic i fusionant-lo amb sonoritats més nostrades, i fins i tot adoptant el català com a llengua vehicular. Hi trobem les propostes de Yacine Belahcene –de pare amazic i mare catalana–: Cheb Balowski i Nour, aquests darrers acompanyats per la desapareguda Orquestra Àrab de Barcelona dirigida per Mohamed Soulimane. El brasiler Wagner Pa, líder de Brazuca Matraca, ens presenta la seva proposta mestissa amb “Flors”, una cançó del seu disc Forn de pa (2013). L’exlíder de Mano Negra, Manu Chao –resident durant llargues temporades a Barcelona– canta a la immigració a “Clandestino”, inclosa al seu debut homònim en solitari de 1998. Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández ‘Refree’ hi són presents amb Immigrasons (2007), un projecte de fusió catalano-argentina amb el sudamericà Ernesto Snajer; d’aquest treball n’escoltem la versió de Joan Manuel Serrat “Menuda”.

Han cantat a la immigració artistes com La Troba Kung-Fú (“Oriente miedo”), Jorge Drexler (“Frontera”), el cantautor Enric Barbat (“Els qui venen”) o el duet Senyors Tranquil “Com goses?”. La selecció es clou amb una cançó de Mesclat amb lletra de Francesc Ribera ‘Titot’: “Com goses?”, un recull d’usos lingüístics associats a diferents nacionalitats.

Una recomanació d’Enderrock

film_petit

“Treieu aquesta música del dimoni, moros de merda!” (Joan Pera a Forasters)

Diverses pel·lícules catalanes han tractat el fenomen de la immigració. Una d’elles és Forasters (Ventura Pons, 2008), basada en l’obra teatral de Sergi Belbel (Veure secció Teatre).

Sobre la immigració andalusa dels anys 60 i 70, Canal Sur i Televisió de Catalunya van coproduir una sèrie de dos capítols, La Mari (2002). Va estar dirigida per Jesús Garay, i va comptar amb la participació de Ramon Madaula, Ana Fernández i Carlos Hipólito, entre d’altres. L’èxit va propiciar-ne una segona part, La Mari 2 (2010), dirigida per Ricard Figueras, i que també s’estructurava en dos capítols.

L’efecte que va representar l’arribada a Catalunya de la immigració dels anys cinquanta i seixanta és un tema que ja va ser tractat l’any 1967 per Josep Maria Forn al seu llargmetratge neorrealista La piel quemada, una pel·lícula molt valenta estrenada en plena dictadura franquista.

El valencià Llorenç Soler va dirigir Saïd l’any 1999. La pe·lícula explica l’amistat d’un immigrant marroquí sense papers amb una estudiant de família acomodada. El mateix director va dirigir l’any següent Cristina Brondo a Lola vende ca, sobre els gitanos que, després d’anys de transhumància, decideixen instal·lar-se a pobles i ciutats.

També recentment la pel·lícula Catalunya über alles! (Ramon Termens, 2010) parla sobre la immigració i la intolerància a partir de tres històries situades a la Catalunya interior. Va ser, malauradament, el darrer llargmetratge en què va aparèixer Jordi Dauder.

La literatura sobre la immigració a Catalunya al segle XXI…

Can Garcia 2007 © Carles-Martorell Foto de la coberta d'Els castellans, de Jordi Puntí

Can Garcia 2007 © Carles-Martorell
Foto de la coberta d’Els castellans, de Jordi Puntí

Andreu Domingo publica al número de gener de 2015 de L’Avenç un article sobre els motius de l’absència en la literatura catalana d’obres sobre la immigració al segle XX que només s’ha començat a omplir en els últims anys. Podeu descarregar-vos el PDF:Andreu Domingo, L’Avenç 408 gener 2015

Forasters, de Sergi Belbel (2004) ©TNC

Forasters, de Sergi Belbel (2004) ©TNC

Sergi Belbel (Terrassa, 1963) va estrenar Forasters al Teatre Nacional de Catalunya el 2004. El programa de mà deia “Belbel aborda, de manera molt personal i emotiva, un fragment de la nostra història col·lectiva: el món de l’emigració, amb els conflictes d’identitat, de memòria i d’arrelament, i amb les conseqüències catàrtiques i sempre enriquidores del xoc entre cultures distintes.” El cineasta Ventura Pons en va fer una versió l’any 2008 (Veure secció Pel·lícules)

La fotografia com a documentació…

La fotografia és una eina documental de primer ordre per veure l’evolució de la ciutat i donar testimoni dels personatges que l’habiten, des del daguerrotip del segle XIX a les càmeres dels mòbils d’avui mateix. En tots els arxius locals del país podem trobar-ne exemples, però és obvi que Barcelona compta amb la major concentració de fons i exposicions realitzades. Volem destacar-ne alguns:

►Arxiu Fotogràfic de Barcelona té publicat un catàleg de l’exposició “Barcelona fotografiada” que dóna a conèixer els seus fons.

► Fundació Tàpies. Ha realitzat nombroses exposicions fotogràfiques, d’entre les quals destaquem la de 1996 amb l’obra de Craigie Horsfield. La ciutat de la gent.

► La Virreina. Centre de la Imatge realitza exposicions sobre Barcelona constantment. Precisament ara està presentant un projecte col·laboratiu ciutadà de retrats de la ciutat amb el nom d'”Objectiu BCN”.

► Museu d’Art Contemporani de Barcelona. L’any 2008 va presentar l’exposició “La condició del document i la utopia fotogràfica moderna a partir de l’estudi i l’escenificació d’alguns debats sobre el gènere al llarg del segle xx.

► Museu Nacional d’Art de Catalunya té una col·lecció important de fotografia, d’uns 40.000 exemplars, del segle XIX al XX.

GEDEM

Andreu Domingo és el subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics i de les Migracions. Al web del Centre s’hi pot trobar una gran quantitat de dades sobre la distribució i composició de la població resident en els diferents municipis espanyols des de l’inici del segle XXI, com també indicadors de segregació residencial i diversitat poblacional.

Cartell commemoratiu de Joan-Pere Viladecans

Cartell commemoratiu de Joan-Pere Viladecans

Parlar d’immigració a Catalunya és parlar de Paco Candel (Rincón de Ademúz, 1925-Barcelona, 2007). El 2014 va fer 50 anys de la publicació de la seva obra Els altres catalans, i amb aquest motiu se li va dedicar una exposició al Museu d’Història de Catalunya.

L’exposició ret homenatge a la carismàtica figura de Paco Candel, dibuixant, pintor, polític, periodista i, sobretot, escriptor, des de la seva arribada a Barcelona. Com molts altres catalans que aterraren a la ciutat a meitat dels anys 20 i posteriorment als 50 i 60, la família dels Candel s’instal·là als suburbis de la ciutat, fet que marcaria tota la seva trajectòria. I és que el principal valor de l’obra de Francesc Candel va ser la seva mirada crítica des dels ulls d’un immigrant, sacsejant les consciències tant dels autòctons com dels immigrants.

Al mes d’abril del 2014, el mateix Andreu Domingo va publicar a L’Avenç l’article “Francesc Candel. Memòria i arrelament“. D’altra banda, podeu descarregar-vos gratuïtament l’entrevista a Candel que li va Josep M. Muñoz l’any 2005 aquí.

Recomanem també la visita al Museu de la Immigració, a Sant Adrià de Besòs. Ubicat a l’antiga masia de Can Serra, exhibeix un dels vagons del Sevillano, un tren de mitjan segle XX que feia la ruta Sevilla-Barcelona i va portar milers de persones a Barcelona.