Carol, novel·la de culte lèsbic i poema cinematogràfic, per Imma Merino
Vaig llegir per primera vegada Carol en la traducció al català de Montserrat Morera que, publicada originalment per Llibres del Trapezi l’any 1991 i més tard reeditada per Columna, L’Avenç ha tornat a posar a l’abast dels lectors per festejar el moment feliç en què, finalment, ha aparegut una pel·lícula bellíssima que adapta aquesta novel·la, singular en ella mateixa i dins de l’univers narratiu de Patricia Highsmith: la història d’amor entre dues dones en què, tot i que hi aparegui un detectiu i una pistola, la intriga principal és a l’entorn d’un enamorament (o de l’enamorament com una obsessió per l’objecte d’una passió que exalta i neguiteja en el dubte de la correspondència) i l’únic «crim» és un amor que contradiu les convencions morals d’una societat heteronormativa. Dedueixo que va ser a l’hivern del 1992 que vaig llegir-la en l’edició de Llibres del Trapezi amb una coberta una mica insípida (res a veure amb la de L’Avenç) en què una dona llegeix no sé sap què. Si aquesta edició va aparèixer és perquè, més de trenta anys després d’escriure-la entre finals de 1948 i 1951, Higshmith va reconèixer l’autoria d’una novel·la que, amb el títol The Price of Salt, havia publicat amb pseudònim (Claire Morgan) perquè no l’etiquetessin com una escriptora de llibres de lesbianes, però potser també per amagar el seu lesbianisme.
Recordo l’habitació on, aquella primera vegada, vaig llegir-la voraçment, pràcticament d’una tirada, només dormint unes hores entremig. Recordo el llit enganxat a la paret, l’armari desordenat, la llum que es filtrava en uns vidres de color ambre. Carol em va enganxar plenament i, sempre que l’he rellegida, de manera íntegra o fragmentària, ho ha continuat fent. Mentrestant, en aquesta vintena llarga d’anys, he constatat que és una novel·la que, a part de fer-ho en mi, exerceix una seducció poderosa: escrita amb l’astúcia i la capacitat de pertorbar de la seva autora, arrossega amb la força de l’amor que una jove, Therese, sent d’una manera inesperada i fulgurant per una fascinant dona malcasada que, li diu ella mateixa, té secrets com tots els adults. També, però, Therese té secrets, com ara el seu desig de mort en l’esbós i fins la plenitud de la felicitat: “Van entrar al túnel de Lincoln. Una excitació salvatge i inexplicable va envair Therese mentre mirava per la finestra. Desitjava que el túnel s’esfondrés i les matés a totes dues i que després haguessin de treure tots dos cossos junts. Notava que Carol la mirava de tant en tant”. Sempre m’ha colpit aquest passatge que ressona en altres de la novel·la. Sí, Carol també m’ha captivat per la seva complexa, inquietant, exploració en l’enamorament.
El cas és que, abans que Patricia Highsmith revelés que n’era l’autora i li canviés el títol, The Price of Salt (1952) era una novel·la «lèsbica» de culte en l’àmbit anglosaxó, on tan sols havia sigut editada fins a finals dels últims anys vuitanta en què, al capdavall, l’escriptora nord-americana va confirmar la certesa d’un rumor que circulava. Amb aquesta declaració o confirmació, quan Highsmith havia adquirit popularitat com a autora d’inquietants novel·les d’intriga i d’un personatge tan escàpol com Tom Ripley, The Price of Salt va tenir una vida renovada i ampliada amb el títol de Carol.
En l’epíleg que va escriure per a una nova edició publicada a Londres l’any 1989, Highsmith explica que, adreçades a Claire Morgan, li van arribar centenars de cartes en què els remitents (tant homes com dones) demanaven consell (per viure millor la seva homosexualitat) o, sobretot, expressaven un agraïment pel fet que la història de Carol i Therese era semblant a la seva. Moltes cartes també agraïen el fet que, definint part de la seva modernitat, la novel·la no només relata una relació homosexual sense condemnar-la moralment, sinó que tampoc no la fa tan impossible i desgraciada com per dur les amants a una depressió infernal o fins al suïcidi. En llegir-la per primer cop, també jo vaig agrair que, sotmetent-les a una diversitat de proves que han de vèncer, Highsmith concedís a les seves heroïnes «viure el miracle que juntes posseeixen», parafrasejant una frase de la novel·la que sempre he recordat: «Juntes posseïen un miracle». Continuo agraint-ho.
En el mateix epíleg, que s’ha afegit a les edicions posteriors en una diversitat de països i llengües, Patricia Highsmith també explica la llavor autobiogràfica de la novel·la. A finals de 1948, mentre la seva primera novel·la, Estranys en un tren, havia sigut acceptada per l’editorial Harper & Bros., però estava pendent de publicar-se, treballava temporalment en els grans magatzems Bloomingdale’s durant la campanya de Nadal. Havia sigut destinada a la secció de joguines i, envoltada de nines, va veure una dona rossa que duia un abric de pell i semblava que desprengués llum. La dona s’hi va acostar, va comprar una nina, va pagar i va apuntar l’adreça on s’havia d’enviar el regal. La visió va fer que se sentís estranya, marejada i extasiada. Quan va arribar a casa, covant un xarampió encomanat per una de les criatures amb les quals s’havia creuat als magatzems, va escriure vuit pàgines on, amb tot el fil argumental, va esbossar la història d’amor entre una jove dependenta d’una secció de joguines (Therese, una projecció d’ella mateixa que, en lloc de ser escriptora, vol convertir-se en decoradora teatral) i una dona fascinant que, com si fos una premonició de l’actriu (Cate Blanchett) que l’ha encarnat al cinema, és revelada així en el primer encreuament de mirades: «Era alta i atractiva, se li veia una figura esvelta i graciosa amb aquell abric de pells ample que deixava obert amb la mà a la cintura. Tenia els ulls grisos, transparents, però, dominants com la llum o el foc i, atreta per ells, Therese no podia deixar de mirar-los».
Aquest és l’inici d’un article molt més extens que trobareu a L’Avenç del mes de febrer.
L’emissora de ràdio de la BBC va emetre el desembre de 2014 cinc capítols de 15 minuts de durada de 
